“Els noucentistes són una mena de clàssics que han quedat com un pòsit”

Text: Margalida Amengual  // Foto: ACN
701

Diu que rebre un premi que també va obtenir el seu pare “és pur atzar”, però és veritat que també el va influir molt?
És la persona que m’ha influït més a la vida i literàriament. El que passa és que ell tenia un caràcter suau, molt educat, britànic i no volia imposar mai, sempre suggeria. Va ser lector de tots els meus textos fins que va morir i sempre hi feia alguna observació intel·ligent.

Va estudiar dret, però diu que no li agrada. Tanmateix, aquests estudis no li han servit?
El dret és una formació jurídica i humanística, i en el moment de fer un text o un informe et permet donar-li aquell traçat de notari, que et fa dir les coses essencials sense palla.

El dia que van fer públic el guardó, va dir que intel·lectual no s’hi sentia, però sí activista.
En realitat, això d’intel·lectual és una mica genèric, pot ser una mica pedant. Jo el que sóc és escriptor, en diversos vessants: creador, historiador, lingüista. L’activista cultural és un complement de la meva activitat com a escriptor, no sóc d’aquells que es tanquen a casa, sinó que sempre, sobretot a l’època franquista, vam necessitar una xarxa d’amics i col·laboradors per poder influir i treure el cap. Era un moment de supervivència, per tant, si la gent es quedava a casa, potser ens hi podíem morir. Calia sortir fora i relacionar-se amb gent de tota mena: intel·lectuals, gent de la cultura popular, gent de comarques.

Ha conreat la poesia, els estudis, les memòries, les toponímies, les biografies i els retrats. La poesia la va abandonar aviat, no ha tingut necessitat de tornar-hi?
Vaig començar com a poeta per influència del meu pare i vaig fer un parell de llibres que són correctes. Però després em va interessar més la crítica literària, el memorialisme i la història de la cultura, perquè ja hi havia bastants poetes, tot i que ara n’hi ha molts més.

Ha dit que del que està més orgullós és de l’obra memorialística.
He fet nou biografies, sobretot de noucentistes: Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba, J. V. Foix, Tomàs Garcés i el meu pare. Complementàriament he fet 95 retrats d’escriptors, polítics i activistes. Són més de 1.000 pàgines, és un gènere pròxim a la biografia que m’interessa molt. He fet memòries personals fragmentades, un llibre que es diu La represa, i la Crònica del Departament de Cultura, que és una crònica, però també són memòries pròpies.

Vostè és especialista en noucentisme, n’hem d’aprendre alguna cosa dels noucentistes?
Els noucentistes són una mena de clàssics del segle XX que han quedat com un pòsit. Fins i tots els “antinoucentistes” estaven influïts pel noucentisme. El mateix Pla, que era tan enemic i crític del noucentistes, no així de Carner a qui estimava molt, en el fons va respirar tota aquella època.

Va col·laborar en la Guia de literatura catalana contemporània, creu que ens hem oblidat dels nostres clàssics?
Els clàssics antics costen més de llegir: les cròniques de Muntaner, Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge. Per llegir aquests, un ha d’estar ben preparat, no pot fer-ho qualsevol. Els contemporanis del segle XX són més fàcils, és una llengua molt rica, no passada però lligada molt a una època.

Però tot i que puguin tenir alguna dificultat, creu que se’ls ha de reivindicar i llegir més?
En general, la gent, excepte una minoria ínfima, no llegeix res d’aquests autors. Sempre s’han de reivindicar. Hi ha una minoria selecta que sap recitar de memòria un sonet de Josep Carner o una tanka de Carles Riba. El mal ve de l’escola, que els fan llegir molt poca literatura. Abans hi havia molts autodidactes que llegien molt, ara la gent jove està més dissipada perquè té tanta imatge en el cervell, que es distreu amb facilitat.

En quina obra està treballant actualment?
Estic acumulant material sobre Conferentia Club, que va fundar un grup de gent de l’alta burgesia, pagat pel Cambó, per acostar l’alta cultura a la burgesia. Es va fundar durant la dictadura de Primo de Rivera i va durar fins al 36. Hi passaven conferenciants molt importants com André Maurois, el comte Keyserling i Paul Valéry, que parlaven en francès, català o castellà. Estic buscant la llista completa de totes les conferències, perquè jo vaig parlar encara amb el secretari. Serà un treball breu d’unes 30 pàgines. A part, juntament amb Josep Poca, he enllestit un diccionari de pseudònims usats a Catalunya o a l’emigració, no només fets per catalans, i n’hem reunit 7.350.

En la presentació del premi, va dir que en matèria cultural estem millor que mai.
Sí, 12.000 llibres al costat dels 1.000 del temps de la República. Hi ha tants novel·listes, poetes i prosistes que no es poden seguir. Hi ha molts investigadors locals i molts dedicats a la literatura, la llengua i la història. Això no ho havíem vist mai. Llavors algú diu que a canvi es descompensa el barri del Raval, però és que no es pot comparar. Un problema amb unes escoles no té res amb què hi hagi 12.000 llibres, són compartiments molt diferents.

Hi ha suficients lectors i la llengua catalana està prou viva per assumir aquesta producció, en base a les dades que han sortit sobre el seu ús social?
No és un descobriment d’ara això, fa anys era pitjor. Si la llengua catalana ha sobreviscut 300 anys amb persecucions constants, ara que no n’hi ha, hi pot haver deixament o indiferència i és més fàcil que tingui un prestigi i que hi hagi més joves que l’agafin com a llengua pròpia.

Creu, doncs, que un índex de lectura del 58% és suficient per assumir tota la producció editorial que tenim actualment al nostre país?
Estem sobre un índex de lectura del 58%? Doncs Déu n’hi do. Havent-hi tanta gent que només mira la televisió o que és incapaç de llegir el diari, jo crec que és una bona xifra. El que passa és que la lectura mai no ha penetrat a fons. La lectura no ha estat mai un fenomen de masses, així que trobo que és una xifra bastant correcta.

Vostè es va dedicar molts anys a l’administració, com veu les retallades previstes en Cultura?
Estem en una situació límit i al caire de la ruïna total, ha dit algú, no ho dic jo. Per tant, si hi ha d’haver retallades, ens hem d’estrènyer el cinturó tots. Si hi ha retallades a la Sanitat i l’Educació, és lògic que retallin en Cultura. El que passa és que hi ha gent de Cultura, alguns elitistes, que es pensen que són els més importants del món i que són intocables. Aquí no hi ha ningú intocable. Si no són intocables les infermeres i els hospitals, els de la Cultura no han de ser menys, s’han de retallar més proporcionalment.

Va dir que el premi li fa especial il·lusió per l’estreta relació que ha mantingut amb Òmnium, entitat que estima però que també critica si cal. Quin paper ha de tenir Òmnium cultural, en tot aquest procés?
Òmnium ha de vigilar molt de no equivocar-se i ha d’actuar amb molta prudència. Dins d’Òmnium hi conviu gent partidària de les consultes, partidària de l’autonomia, catalanistes… i per tant no es pot decantar cap a una sola opció. Ha de tenir una gran prudència, perquè si no hi hauria moltes baixes. No pot fer cap nota radical, ha de fer sempre notes de tipus general i cultural, però que no tinguin massa caire polític. No ha d’interferir en els polítics, cosa que no fa gaire.

COMPARTIR