Fins al passat 25 de gener, la mataronina Catherine Lorton va exposar les seves darreres creacions, a la Sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, sota el títol Nous llenguatges.
El desenvolupament artístic de Lorton té els seus inicis el març del 2005, quan per primera vegada va exhibir al Qu4tre de l’Ateneu Caixa Laietana, la seva obra Sense límits, on partia d’una tendència figurativa molt clàssica. En un salt en el temps, l’artista va mostrar a la Sant Lluc-2008 Minos, un treball amb tècnica mixta, agosarat, impactant i fascinant. Una obra molt més densa i rica de contingut, que si bé va recordar a Barceló – les referències i influències sempre donen joc a diversitat temàtica i de plantejament– Lorton va definir-se amb estil personal, i d’excel·lent domini cromàtic i de materials.
Un any més tard, va tornar a sorprendre dins la petita col·lectiva Passió pel Dibuix, organitzada per l’ASLL, a sala del Col·legi d’Aparelladors. En aquella ocasió, va ser la sofisticació de la mostra. Elegant, exquisida, minuciosa i precisa. Atreia la seva obra tant per la dificultat tècnica com per l’excel·lent desenvolupament que hi va saber-hi donar. L’obra es podria qualificar de rococó, per la complexitat emprada, però en absolut era recarregada. Al novembre del 2010, va presentar la seva primera individual, Nous Camins, a la galeria Gal-Art de Mataró, on el cos humà, les seves formes i la seva flexibilitat, va donar joc a un ventall de possibilitats, limitat en quant a temàtica, però sí variat en domini del dibuix, dinamisme i paleta de colors simple. Una exposició, igualment molt influenciada pel Barceló il·lustratiu de la Divina Comedia de Dante Alghieri –Edició Circulo de lectores– dins els marges de l’austeritat, però tot i un laconisme argumental, la mostra exhibia unes dots de creativitat que no deixava de sorprendre.
I en aquesta nova exposició, Nous llenguatges, proposa un registre basat en les decoracions al fresc dels murs d’esglésies de l’Edat Mitjana –cal recordar que són sempre bidimensionals, formant de vegades dos o tres pisos o greques, i amb bandes de colors horitzontals–, però Lorton els dóna un toc molt expressionista, evidentment sense Maiestats Domini, Pantocrators, Tetramorfors, o verges nècies i prudents, però a semblança de la pintura de 800 anys enrere, sí que hi ha elements “apocalíptics”, mercès a una figuració dura i punyent, sense contemplacions, crítica i amb l’ús d’un joc cromàtic penetrant i incontenible. Lorton expressa a través d’aquesta mostra els temps que vivim, la impassibilitat forçada de la societat d’aquest país envers els òrgans de govern o de direcció, la crisi aclaparadora i la incertesa del futur.
Comments are closed