‘Amunt’, de Marina Guardiola i Bufí, IV Premi Helena Jubany

Text: Redacció
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg

Pot una persona de poques paraules i amb una colla de limitacions realitzar els seus somnis? Es pot deixar de ser objecte de mofa per passar a ser objecte d’admiració? Podem fer que les diferències siguin positives? I podem fer, a més, alguna cosa pel nostre país?

Amunt és un conte deliciós,  que combina perfectament modernitat i tradició, que està ambientat a les nostres comarques i que ens ajuda a ser una mica millors. És un relat  de lectura amena, llengua planera, llenguatge plàstic i dosis de bon humor, apte per a tota mena de lectors. És un conte que enganxa, d’aquells que es llegeixen una vegada i una altra i sempre ens descobreixen alguna cosa nova.

Fragment del llibre Amunt, de Marina Guardiola i Bufí

Un cop a Valls, van començar a posar en marxa el pla. Calia anar a buscar llenya, fer cordes d’espart i mirar de trobar uns quants claus i un bon martell. I així ho van fer, sense pressa però sense pausa: tres a serrar llenya, tres a trenar espart, dos a buscar claus i l’últim a trobar un bon martell. Al cap d’una estoneta, tot va estar llest: els de la llenya havien aconseguit unes bones soques, els de l’espart havien fet unes bones trenes, els dels claus en duien un bon grapat a cada mà i, el del martell arrossegava una eina gairebé tan grossa com el seu braç. Tot a punt!

I sabeu què van fer després, oi? Efectivament: es van posar a treballar! En Vicent, que tenia traça, va dibuixar un plànol i es va convertir en el mestre d’obres, mentre els altres tallaven, ribotejaven i polien la llenya. I, en acabat, sabeu què van fer? Doncs sí, continuar treballant com si fossin menairons: fustes per aquí, claus per allà, cops de martell, cordes d’espart... Fins que finalment van acabar de construir les xanques que havien d’alçar la moral del baró. I el baró estava tan excitat que no va poder esperar l’endemà per provar el seu nou enginy, i es va calçar les xanques lligant-se-les fortament a les cames amb les cordes d’espart, mentre els cosins esperaven, impacients, els primers passos del nostre baró. Un pas, un altre. Un pas, un altre. Un pas, un altre. I després un altre, i un altre i un altre... I era tal l’emoció que sentia el baró de veure les seves terres des d’aquella nova perspectiva que es va posar a caminar cada vegada més ràpid! Però la fosca, que ja tombava, no li va deixar veure la pedra que s’amagava darrere les herbes del costat de la feixa i amb la poca destresa de les seves cames, curtes com el monòleg d’un mut, va ensopegar-hi de tal manera que va caure de morros per terra i les xanques van estellar-se en mil bocins que van volar pels aires.

Comments are closed