“L’astronomia s’ha de començar per baix, mirant el cel i reconeixent les constel·lacions”

Jordi Lopesino. Escriptor i divulgador de l’astronomia viu des de fa anys la passió per aquesta afició consistent a mirar el cel. Autor de La meva primera guia sobre astronomia, ve desenvolupant, a més, una intensa tasca de difusió per a tota mena de públics. També escriu ficció i el passat Sant Jordi, el seu llibre de relats Cazadores de cometas, que parla de contactes amb civilitzacions extraterrestres superiors, ha estat un dels més venuts a Mataró. Avui parlem amb ell, però, de l’observació dels astres.

Text: Albert Calls  // Foto: Cedida
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg

L’astronomia és una afició que resisteix el pas dels temps. Cada cop n’hi ha més, de persones mirant al telescopi. Per què deu ser?
La culpa d’això, dic culpa en el bon sentit, la tenen les agrupacions astronòmiques. Quan una agrupació fa una observació pública, amb telescopis o sense, molta gent se n’adona de les meravelles del firmament i queden enganxades com les mosques a la mel. Estem massa pendents dels assumptes mundans i ens perdem el millor de l’univers. Sort que de tant en tant hi ha aficionats a les estrelles que ajuden els altres a mirar el cel.

Com neix en vostè aquesta afició?
Als quatre anys. Sí, ja sé que sona molt bèstia, però és cert. La primera vegada que tinc consciència i interès per mirar el cel va ser al juliol de 1969. Els astronautes estaven a punt d’arribar a la lluna i el meu pare i jo preníem la fresca a la terrassa de casa. Ho recordo com si fos ahir… Li vaig preguntar al pare: “Hi ha gent allà dalt?” I el meu pare em va començar a explicar coses sobre els angelets, els sants i altres éssers celestials; llavors vaig afinar més la pregunta: “No pare, gent com nosaltres…” I el pare em va començar a parlar dels astronautes, els coets, les estrelles, els viatges interplanetaris. Dies més tard, el pare es va comprar un llibre d’astronomia. Se’l llegia durant el dia i a la nit m’explicava coses. Era inevitable que sorgís aquesta afició!

A part de mirar el cel, els aficionats a l’astronomia col·laboren en xarxa. Vostè mateix ha col·laborat amb el Minor Planet Center enviant dades…
Sí, és cert, ara no ens limitem només a mirar el cel, també fem investigació. Tot i que he de dir que hi ha molts tipus d’astrònoms aficionats: des de l’aficionat que observa a simple vista; el que té un petit telescopi; el que fa fotografies, amb un bon equip; el que li agrada ensenyar el cel als altres… I els que fem, també, una mica d’investigació. Els astrònoms amateurs avançats (en equip i en experiència) col·laborem cada vegada més amb els astrònoms professionals. Una de les branques amb més seguidors és la recerca i seguiment d’objectes amb perill de col·lisió amb la terra: petits (o no tan petits) asteroides, un tema en el qual actualment treballen més amateurs que professionals. He de dir que moltes vegades els professionals també ens encarreguen treballs concrets com: seguiment de cometes, observació d’asteroides, corbes de llum d’estrelles variables, o de supernoves; i ara, últimament, estem treballant, i molt, en l’observació d’exoplanetes. És a dir, en planetes que orbiten estrelles que no són el nostre sol.

Quan descobreixen un element nou al cel deu ser el màxim per a vostès. Com se n’assabenten d’aquest fet i com ho comuniquen?
El descobriment de “qualsevol” objecte nou fa que a la primera nit que es pugui tothom apunti els seus telescopis cap allà. És “Voyeurisme” pur i dur, salpebrat amb uns grans de curiositat. Últimament hi ha moltes coses per veure. Les sondes espacials i els grans telescopis treballen a preu fet per donar-nos objectes per observar. Però, no us penseu que no teníem prou coses per observar. Els amateurs tenim a la nostra disposició un seguit de catàlegs per observar objectes de cel profund, com el “Messier”, el Caldwell, el NGC, entre d’altres, que sumen més de 8.000 possibles objectes astronòmics. Els aficionats, però, hem passat de ser els principals descobridors d’asteroides i cometes a uns simples comparses que intentem esgarrapar les engrunes dels descobriments als observatoris automàtics que treballen robòticament a l’espai i al nostre planeta. Tot i així la nostra tasca està molt valorada entre els professionals.

Manté contacte, suposo, amb aficionats de l’Estat i d’altres països…?
Sobretot amb astrònoms de l’estat espanyol. Amb l’arribada de les noves tecnologies cada vegada és més fàcil estar en contacte amb gent de qualsevol lloc del món. També ens facilita molt la feina de coordinació per fer seguiments o estudis d’un objecte en concret. Cada dos anys, a més, hi ha un congrés estatal d’astronomia on ens trobem de manera presencial molts de nosaltres. I sí, també hi ha gent de fora que es preocupa i interessa pel que fem al nostre país.

I del Maresme… Quines entitats hi ha? Quin contacte mantenen?
Al Maresme, a banda de Cosmos, grup d’astronomia de Mataró, tenim el GAT, grup d’astronomia de Tiana, la societat astronòmica de Calella, un grup d’astrònoms a Alella i algun grupet més que no tinc controlat. Tot i que he de dir que a més a més hi ha desenes de petits observatoris privats que treballen en silenci, però sense descans. Les relacions són bones entre totes les entitats. No fem astronomia per competir, si no per passar-ho bé, i la majoria de vegades fem observació plegats i comentant les nostres coses. En general hi ha bona relació.

Quan publica La meva primera guia d’astronomia vol acostar als més joves la seva afició. Va crear vocacions de joves astrònoms? S’ensenya astronomia a les escoles?
Aquesta guia és un llibre per nens pensat també perquè el llegeixin els adults. Em consta que algú s’ha aficionat després de llegir-la, i això m’agrada molt, perquè l’astronomia s’ha convertit en una assignatura pendent en molts col·legis. Tret d’algunes (poques) digníssimes iniciatives escolars, com la de l’IES Tres Turons a Arenys de Mar, on l’astronomia continua sent una assignatura que s’imparteix a les aules, i molt bé per cert, la resta d’instituts i col·legis han fet retallades importants (culpa de la crisi?) i han tret l’astronomia de les aules. Jo he patit aquest canvi. Fa pocs anys tenia l’agenda plena per fer xerrades a col·legis, des de fa dos anys només en faig una o dues a l’any.

L’astronomia és una afició cara? La pot fer tothom? L’equipament mínim està a l’abast o demana estalvi?
Per fer astronomia no cal tenir telescopi. S’ha de començar per baix, mirant el cel a simple vista i intentant reconèixer les constel·lacions. Després es pot començar a observar el cel amb prismàtics. Hi ha un munt d’objectes de cel profund a l’abast d’uns binocles com galàxies, cúmuls globulars, cúmuls oberts, nebuloses… Mireu quantes coses i encara no he parlat de telescopis. Abans de comprar un telescopi poden passar anys, sobretot si ens apuntem a una associació astronòmica, on ens deixaran material per l’observació. Si finalment ens decidim a gastar diners en un telescopi podem escollir entre diferents franges de preu. L’equip d’iniciació, el mig, l’avançat… Un bon equip mig ens pot donar moltes satisfaccions i dura tota la vida. Quan volem fer investigació o observacions més serioses hem de començar a estalviar una mica, però es poden fer moltes coses sense gastar un euro.

La vida extraterrestre és una de les preocupacions que vostès tenen quan miren el cel? Creu que és possible que n’hi hagi? El contacte és científicament impossible per a nosaltres, els terrestres, per la distància?
Buf! Aquest és un tema que mereix més espai del que faré servir per contestar la pregunta. La veritat és que no és una cosa que ens preocupi extraordinàriament. Sí, pensem que és possible que hi hagi vida intel·ligent, a banda de nosaltres, però encara no hem trobat vestigis. Existeix una paradoxa, la paradoxa de Fermi, que diu que estadísticament és més que probable que existeixi vida intel·ligent, i que aquesta tendeix a l’expansió, i que de ser així ja va sent hora de veure vestigis d’aquestes civilitzacions, però no se sap per què això no ha passat; no hem vist res de res. Això pot estar passant perquè una cosa és que hi hagi vida intel·ligent i una altra és que existeixi relativament a prop nostre, o en una franja temporal on el nivell tecnològic sigui semblant, o molt semblant. Perquè de què serveix enviar missatges per ràdio a l’altra punta de la galàxia si quan arribi el missatge en aquell lloc no hi ha ningú que hagi inventat una antena per rebre’l? I una cosa és entrar-hi en contacte i una altra viatjar d’una estrella a una altra. No tenim naus espacials prou ràpides per aquest tipus de relació. Quan vam anar a la lluna vam trigar tres dies en arribar-hi, això que està aquí al costat! Trigaríem milers d’anys a viatjar a l’estrella més propera, una estrella que està a 4 anys llum de distància. Què trigaríem a arribar a una estrella que estigués a 400, 500 o 1.000 anys llum? Milers, milions d’anys? És inviable. O sigui que paciència, tard o d’hora entrarem en contacte mentre fem coses útils i no perdem el temps en fantasies.

Precisament, en un altre àmbit, acaba de publicar el llibre Cazadores de cometas, que parla de la trobada amb cultures superiors a la humana. És ficció, però li ha servit la seva experiència en astronomia per escriure’l?
Sí, he fet servir les lleis físiques de l’univers per escriure una historia fidel a l’exploració espacial. Evidentment una bona formació astronòmica t’ajuda a desenvolupar històries amb un alt nivell de veracitat. Encara que com que es tracta de ficció, també m’he permès algunes llicències. Només faltaria.

Què diferencia els grans observatoris professionals dels que tenen vostès a casa? On està la potència per veure-hi més lluny i millor?
A banda de l’obertura del telescopi, la seva ubicació. Un gran observatori professional està ubicat en el millor lloc possible: muntanya, amb bones perspectives meteorològiques, poca atmosfera i molt estable, etc. Un observatori amateur, com per exemple el meu, està a 200 metres de la línia de costa, a Mataró, envoltat de contaminació lumínica… Tot i així faig molta feina i tinc l’avantatge que puc apuntar cap on vulgui quan jo vulgui.

Quines aportacions fa l’astronomia per entendre l’existència humana des del principi dels temps?
L’astronomia estudia l’univers per entendre com es va formar, quina evolució té i com morirà. També ens preocupa molt què hi havia abans del big bang. La resta, la humanitat, és un petit accident sense importància.

UN DIVULGADOR DE L’ASTRONOMIA QUE ESCRIU CIÈNCIA-FICCIÓ

Jordi Lopesino (Mataró, 1965). Escriptor i astrònom amateur. Va ser president de Cosmos, Grup d’astronomia de Mataró. És redactor de la revista AstronomíA, amb més de 100 articles de divulgació científica publicats i on actualment fa entrevistes a destacats personatges de l’astronomia amateur espanyola. Ha col·laborat amb revistes com Okapi i Universo i en programes com Mundo Babel, de Radio Nacional de España.

En l’àmbit de la didàctica realitza xerrades, conferències i observacions astronòmiques en escoles i instituts del Maresme. També ha fet conferències sobre temes astronòmics arreu del territori espanyol.

Lopesino és membre del MPC (Minor Planet Center) i col·laborador amb la Universitat de Harvard (EUA) enviant, des del seu observatori particular (Observatori Sant Pere, Mataró MPC B56), mesures astromètriques i fotomètriques d’asteroides i cometes. També col·labora amb l’ETD (Exoplanet Transit Database), fent seguiments i corbes de llum de trànsits d’exoplanetes coneguts.

Professor de novel·la i escriptura creativa des de 2010 al centre municipal de formació permanent “Tres Roques” de Mataró, en el mateix centre hi ha impartit classes d’iniciació a l’astronomia.

És coautor de llibres com Cielo Profundo (2003), 200 maravillas del cielo (2005), Terror Cósmico (2006), El mar de Mataró (2008) i Mundos desconocidos (2009). I en solitari de Recull de contes quotidians (2001), La meva primera guia sobre astronomia (2008), la novel·la juvenil Maragda (2008) i Cazadores de Cometas (2012). Precisament, aquest darrer recull de relats de ciència-ficció, ha estat entre els títols locals més venuts a Mataró el passat Sant Jordi.

Comments are closed