Los juegos del hambre

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg

Los juegos del hambre ha arribat a les nostres cartelleres precedida per uns espectaculars i sorprenents resultats en taquilla als Estats Units. El film adapta el primer volum d’una trilogia destinada al públic adolescent signada per Suzanne Collins. L’argument planteja un món alternatiu i dictatorial que presenta una fractura entre la capital poblada per una societat ostentosa, hedonista i aparent (no resulta estrany que la direcció artística barregi l’estètica rococó amb el disseny hi-tech) amb un món rural pobre i deprimit (gris). Els habitants de cada regió es veuen obligats a lliurar com a tribut dos dels seus joves per participar als jocs de la fam, un concurs a l’estil de Gran hermano on s’enfrontaran fins que en resti només un, que esdevindrà heroi de la nació.

És evident que Los juegos del hambre planteja uns interessants lligams amb el món contemporani (importància de l’estètica i les aparences, el triomf social als mitjans de comunicació…) que li permeten connectar ràpid amb els adolescents, un públic que experimenta cada dia la dificultat d’inserir-se en el món adult, de trobar feina, de sobreviure en un món imposat.

Però la brillantor argumental de Los juegos del hambre topa amb la maldestra direcció de Gary Ross (responsable de la sorprenent i poc reivindicada Pleasantville, una pel·lícula de temàtica adolescent ambientada a l’Amèrica dels anys 50). Cal destacar el protagonisme absolut de Jennifer Lawrence, una actriu que ha sabut passar del format indie de Winter’s Bone, on ens demostrava el que era passar gana literalment, a la superproducció de rerefons literari.

 

Comments are closed