Relliscada núm. 1 en re major de Pompa i circumstància

Ferran Planell.  Escriptor
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg

He vist, no sense un cert astorament, com bona part dels líders i opinadors més propers al roig dins les seves preferències cromàtiques, s’han esquinçat les vestimentes posant el crit al cel per la inoportuna relliscada del rei en plena cacera d’elefants. Per contra, els afins tacats de tonalitats més tirant al blau, s’han afanyat a sortir a la defensa del monarca, tot ressaltant-ne la seva humilitat i valor en haver entonat el mea culpa. Mentrestant, els menys compromesos amb l’escala de pantone, jugaven a ironitzar sobre si el “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir” era en referència a la relliscada en sentit d’Estat o a l’haver estat maldestre en baixar els esglaons d’una qualsevol escala.

Sigui com sigui, el que no podem negar és que realment la “realeza” s’ha disculpat i ho ha fet evidentment en castellà i amb tan sols onze paraules. Un número, aquest, —i segueixo en castellà— “primo”. Espero que el reduït del nombre, per les paraules, no signifiqui manca de lèxic; ni tampoc, per la seva definició matemàtica transcrita, res premonitori d’un nou tractament per als seus tan soferts súbdits. Súbdits, alguns, que fins i tot consideren que haver demanat perdó, encara enalteix més la figura del seu sobirà.

Personalment no trobo que l’esdeveniment en qüestió, amb prou feines doni més de si que per fer-ne els recurrents acudits que hom està acostumat a escoltar sobre el monarca i les trompes —en aquest cas, per descomptat, d’elefant. La Moritz, que a part de fer una excel·lent cervesa està molt pel País, ha fet córrer per la xarxa un seu cartell antic d’un simpàtic elefant assegut damunt d’una bota i amb una gerra a la mà, que il·lustra perfectament l’acabat de dir.

Senyores i senyors, benvolguts conciutadans, el problema no és el que el rei pugui fer o deixar de fer, sinó, el rei en si mateix. Tot aquell qui intenti vendre al poble, que com a poble pot arribar a qüestionar el seu sobirà, ens estarà venent allò que “no és” per tal de perpetuar-ne la dinastia que toqui. Ja està bé de tant emplenar-se la boca de conceptes equívocs, parlant de monarquies modernes i de reis constitucionals. Un rei, és un rei, i molt em sembla que conceptualment és un dels pocs mots que tenim ben clars des de la tendra infantesa, que de contes que ens en parlen no en manquen. Perquè, si un rei no ha de poder fer de rei —o sigui, allò que li vingui en gràcia de fer—, ja em direu perquè volem un rei —d’haver-hi qui el vulgui, clar, que no pas jo.

Ser lliures i democràtics, ens hauria de servir per a quelcom més que per a fer safareig de prínceps, princeses i llurs progenitors. La maduresa política ens hauria de dur a qüestionar-nos per què admetem a qui per simple definició, ja qüestiona la sobirania del poble. La monarquia no pot ser investida de democràcia, perquè l’única manera de concebre un rei és per imposició. O és que potser coneixeu algú que hagi escollit mai un rei per sufragi universal?

 

Comments are closed