La llegada

Jesús González.  www.twitter.com/jesusgonnot
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg

Presentada a darrera hora com a pel·lícula sorpresa al passat Festival de Sitges, ‘La llegada’ és una de les sensacions cinèfiles d’aquest 2916 que ja es troba a la recta final. El film de Dennis Villeneuve (‘Incendios’, ‘Prisioneros’, ‘Sicario’…) és una gran reflexió al voltant de temps real i cinematogràfic.

‘La llegada’ ens explica la història d’una lingüista i un científic reclutats pel govern dels Estats Units per tal de cercar un llenguatge de comunicació amb unes naus alienígenes situades a diversos indrets del planeta. Però, fugint de la típica cinta de confrontació entre terraquis i nouvinguts, Villeneuve (partint d’un relat curt de Ted Chiang) planteja un relat al voltant de la comunicació o, si més no, de com s’ha de crear un nou llenguatge que permeti la bona entesa entre els protagonistes i els heptàpodes extraterrestres. Un llenguatge nou i sintètic més enllà de les coordinades dels alfabets mundials. Un llenguatge, en fi, que té a molt veure en com controlem i evoquem el temps. I què és el temps sinó una importantíssima línia directriu del cinema, un llenguatge que es desenvolupa en el temps.

A ‘La llegada’, a partir del muntatge (l’eina que genera el temps cinematogràfic), es crea una màgica confusió entre passat, present i futur. Una confusió que es converteix en pura emoció quan es descobreix la clau que desxifra el seu misteri, així com la protagonista aconsegueix revelar a la humanitat el missatge que porten els alienígenes. I, aleshores, res és gratuït en un enlluernador muntatge de flashbacks i flashforwards que converteixen el temps en un personatge més (com també passava a ‘Origen’). Potser, ben mirat, el temps és la substància d’allò que estan fets els somnis cinematogràfics.

Deixa un missatge

Obligatori *

Obligatori *