Les lliçons del Gat Martínez

Francesc Miralles.  Escriptor
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg

Al llarg dels últims anys he dedicat alguns posts a mestres que he anat trobant pel camí, però aquesta és la primera vegada que el mestre és un gat. Vaig a explicar d’on ve aquesta història. Farà unes setmanes que Emma Infante, una activista dels animals, em va convidar a conèixer un refugi de gats en una mansió de Nou Barris que amenaça ruïna. La seva propietària, amb l’ajuda de desenes de voluntaris, acull en les diferents habitacions d’aquest casalot a felins malalts rescatats del carrer.

En una hi ha els que reben les primeres cures, en l’altra els vells (el geriàtric, com en diuen els voluntaris); hi ha habitacions per a residents i altres per a nouvinguts que, encara en estat salvatge, necessiten fer repòs en gàbies.

Mentre esperen a ser adoptats, passen l’hivern en una casa on fa més fred que al carrer i el sostre amenaça d’enfonsar-se d’un moment a un altre. L’existència d’aquesta gatera clandestina és un triomf del lliurament de persones que dediquen el seu temps de lleure a un dels animals més egoistes de la creació.

Em van presentant als diferents “interns” pel seu nom. N’hi ha un que es diu Garfield i realment és com el personatge dels dibuixos. No obstant això, la meva curiositat pels temes frikis fa que afini les oïdes en el moment que sento parlar d’un gat anomenat Martínez.

– Qui és aquest gat? –pregunto–. On està?

– No el veuràs fàcilment –m’explica Emma–, perquè entra i surt de la gatera a la seva voluntat. Es va escapar de la casa després de rebre les cures i des de llavors només apareix a l’hora de dinar i després se’n va. És lliure. Si algun dia et creues amb ell, veuràs que Martínez mira a tothom per sobre l’espatlla. No pertany a res ni a ningú. Només es deixa veure de tant en tant, quan vol.

Els dies següents vaig demanar que m’aconseguissin alguna foto d’aquesta ànima lliure, i finalment vaig obtenir la que il·lustra aquest article.

Martínez em recorda Oli, un heroi de la meva infància. Era un gat tigrat que rondava per la casa del meu avi, al Tibidabo, i que era molt conegut per tots els veïns. Esmorzava en una casa, jugava amb els nens d’una altra, menjava en una tercera i feia la migdiada a la finca del costat. El món estava a la seva disposició. Sempre lliure, em semblava envejable que pogués triar, moment a moment, el que feia amb la seva vida.

Si mirem les obligacions que prenem a la vida adulta, estem més a prop del gat tancat a la gàbia que del despreocupat i altiu Martínez, que m’ha inspirat les següents lliçons vitals:

1. No deixis que t’etiquetin o assimilin en cap grup. Ets únic i no hi ha ningú com tu.

2. Evita passar temps amb gent amb què no et vingui de gust. Estar per quedar bé no els serveix a ells ni et serveix a tu.

3. Busca espais oberts. Et donaran un horitzó mental més ampli.

4. Vés a contra corrent. No importa res el que pensin de tu.

5. Mai rebutgis un bon esmorzar. En aquesta vida (i segurament també en les altres) cal saber rebre.

La filosofia existencial de Martínez, al final, està resumida en el meu fragment favorit de Don Quijote, que li diu al seu amic: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad, así como por la honra se puede y debe aventurar la vida”.

 

Deixa un missatge

Obligatori *

Obligatori *