Recordar: Un home bo

Ramon Domingo.  Psicòleg
  • Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • Digg

Recordar és una de les característiques que atribuïm a la vellesa; bé, vull dir que, els jubilats, avis, i demés personal “que ja no treballa” –oficialment–, tenen tendència a parlar dels records i, mira: “Gràcies a Déu”, que ho fan! Tot i que a vagades sigui un xic pesat.

La gent gran doncs, amb la seva preocupació per la memòria, acompleix  la funció bàsica en el sistema mental humà d’explicar-nos com han sigut les coses abans de nosaltres, per poder avançar i si pot ser, no repetir allò que no va anar bé; i evidentment, repetir el que sí semblava funcionar adequadament. Hem de parlar del sentit que té el recordar, justament per no perdre la memòria, personal i col·lectiva.

Hi ha exemples de persones que, justament, ens recorden com varen lluitar ells amb la seva pròpia història per superar-la, per no repetir-la, essent aquestes persones com uns exemples (entre d’altres, molts d’altres), que ofereixen formes de vida per tal de mantenir l’esperança activa, inventant maneres de relació, treball i amor que ens ajuden a viure més bé, sobretot en els moments en què aquestes passions i necessitats col·lectives estan més amenaçades… com passa avui, oi?

Sí, aquest any, homenatgem un home que va viure oferint recursos i lluitant per una millor justícia, treball i estimació entre totes les persones: Joan Peiró va ser fins i tot mort per defensar des de tots els diferents nivells d’organització de la societat en els que va participar, precisament aquests aspectes de la vida que ens ajuden a ser més humans, que ens permeten compensar els sentiments de malestar i opressió personal i social que han tingut tantes èpoques històriques.

Si avui veiem la facilitat amb què es poden mobilitzar les ganes de millora social que poseïm entre tots, és justament per aquesta exemplaritat i record que ens han deixat alguns avantpassats nostres, que, com Joan Peirò, han, no solament lluitat, sinó participat directament en la creació d’alternatives d’organització social que poden oferir més justícia i més satisfació en les relacions entre les persones.

El moviment per a la cooperació (les cooperatives de treball) que  va promoure, no només com un sentiment, sinó com una organització del treball davant de la  rapinya capitalista, l’enfrontament de classe i la injustícia social, ens recorda que la solidaritat entre els pobles i el compromís personal i polític (que ell va tenir), són eines de millora que fan sentir-nos més persones humanes.

De fet, els líders socials i polítics, es converteixen en models de la salut mental imperant en un moment determinat de cada període històric: podríem dir que són com uns símptomes de la societat en un moment determinat. N’hi ha que representen la insània mental més primària, feta de mentides i reintepretacions de la realitat justament quan aquesta realitat adquireix unes caracterísitiques de patiment, desorganització i misèria mental insuportables.

Però també hi ha polítics i líders socials que fan  propostes pràctiques (i teòriques) relacionant el patiment social amb les seves causes, i fins i tot, morint per elles.

Joan Peirò va ser, doncs, una persona que dins del panorama crític del moment històric en el qual va viure, va aportar-hi solucions participatives en l’àmbit laboral i en el polític com a eina de millora social més general. Efectivament, fou assassinat per les forces que es mantenen sobre l’engany i l’invent de la falsa història.

Talment, com pasa en els processos de salut mental: una part de nosaltres s’esforça per trobar formes positives i plaents de viure, mentre una altra part, voluntàriament i/o involuntària, les esguerra tant com pot moltes vegades.

Ah, els records i la memòria! Com poden també ajudar-nos a comprendre’ns millor i posar-nos a la feina! Com deia aquella noia al seu avi: aquestes batelletes que m’expliques  m’ajuden a entendre mes bé el que em passa avui. Doncs, ale! Som-hi!

Deixa un missatge

Obligatori *

Obligatori *