Fins quan?

Ramon Viader.  Llicenciat en econòmiques i membre de la Junta d’Òmnium Cultural Mataró-Maresme
162

Aquests dies Òmnium Cultural Mataró-Maresme realitza el cicle de conferències de primavera, que enguany hem centrat en l’anàlisi dels processos sobiranistes en marxa. Moltes coses són les que estem aprenent d’aquestes jornades, però jo en voldria destacar especialment dues.

En primer lloc, ens fa sentir acompanyats en la nostra particular travessa. El dret d’autodeterminació ha estat present en les darreres etapes de creació de nous estats, (a Europa, des del 1905 s’han independitzat 25 països, i d’Espanya, se n’han independitzat al llarg de la història 18). I és un dret clarament reconegut a nivell internacional, i plenament acceptat en països d’una elevada qualitat democràtica.

En segon terme, ens ajuda a veure que el nostre procés té quelcom de diferent que el fa únic i incomparable: la voluntat neix amb força d’un poble ‘emprenyat’, d’un poble que ja ha dit prou. És un moviment social ja imparable que s’arrela en el principi més fonamental de la democràcia, el respecte a la voluntat majoritària d’un poble que vol exercir el seu dret a decidir, un dret que se’ns nega amb una interpretació formalista de les lleis i la constitució al·legant la indissolubilitat d’Espanya i ignorant els nostres drets històrics. Un dret que artificiosament transformen en un dret a no decidir, en un dret que els altres decideixin per nosaltres.

El poble català es va emocionar quan el nostre Parlament va aprovar l’Estatut que va sortir de Miravet l’any 2005, però va començar a desil·lusionar-se quan aquest Estatut va sortir escapçat (ribotejat) de les Corts de Madrid, i es va començar a indignar quan la sentència del Tribunal Constitucional en va esquarterar els seus fonaments.

De mica en mica, s’ha apoderat de molts de nosaltres un sentiment creixent a favor de trencar els vincles amb Espanya, un sentiment adobat dia a dia pel menysteniment constant al qual estem sotmesos: el dervergonyiment de les provocacions dels dirigents estatals; la indefensió jurídica del nostre ordenament que no ens permet ni tan sols defensar el nostre model d’immersió lingüística; els reiterats intents d’espanyolitzar el nostre model educatiu; la invasió constant de les nostres competències; la manifesta injustícia fiscal a la qual estem sotmesos any rere any, que empobreix les nostres butxaques i llastra la nostra economia; les campanyes anticatalanistes orquestrades per mitjans de comunicació que ratllen la xenofòbia; el setge implacable que el govern de l’estat exerceix sobre la nostra llengua, amb intents constants de dividir-la amb esperpèntics canvis de nom inventats que no originals com el Lapao o el Lapapyp…

Avui, gran part del poble català dóna per acabada una etapa estatutària i manifesta clarament que vol un estat propi per poder decidir sobre el seu futur. Perquè, avui, fer-ho és defensar el nostre país és defensar la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra identitat.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí