A Roma con amor

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
260

Les darreres produccions de Woody Allen fan la impressió de ser calculades estratègies comercials. L’americà, que ja fa uns quants anys que es dedica al Grand Tour europeu, segueix amb la mitjana d’un film per any. Però, no ens enganyem, Allen ens presenta darrerament pel·lícules a mig gas, amb alguna idea divertida, algun moment interessant… però són productes que, en última instància, esdevenen un anunci tutti colori de les ciutats que paguen el film: Barcelona, París, Roma i, properament, Sao Paulo.

El problema de A Roma con amor, i de totes les darreres franquícies d’Allen, és la poca qualitat dels seus guions: històries mínimes, esquemàtiques i redactades a corre-cuita perquè la màquina no s’aturi. Allen estira dels tòpics de la ciutat en qüestió, en aquest cas Roma, per on fa passejar els protagonistes. Però el retrat perd en profunditat psicològica (que lluny ens queda ja Manhattan!) i els personatges són simples titelles que passegen per la ciutat, sovint convertits en turistes, que observen o interactuen amb la fauna local.

Simptomàticament el seu nou film es presenta en capítols, segons Allen com a homenatge als films col·lectius signats per Fellini, Rossellini o Bellocchio entre d’altres. El problema és que, donada la precarietat argumental, Allen opta per barrejar-los durant el muntatge. Un experiment que fracassa per la disparitat argumental i només alguns actors li salven algunes escenes. Aquest seria el cas de Roberto Benigni en la que serà la seva interpretació més continguda, Penélope Cruz, cada cop més diva romana, o el tàndem Ellen Page i Jesse Eisenberg. Deixarem per un altre dia els ominosos tòpics sobre els italians de poble i de Roma com a ciutat chic.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí