“A ‘Singulars’ busquem persones que siguin desconegudes pel gran públic”

Pol Cervera / Josep Oriol Jorba.
126

Quina és la intenció periodística del programa Singulars?
Des del rigor i la veracitat, pretén desprogramar.

Expliqui’ns què vol dir amb aquest concepte.
Els poderosos, els mandataris, s’encarreguen d’explicar-nos una realitat des de la mentida més absoluta, i d’aquí surt la frase ‘Hem estirat més el braç que la màniga’; això no és cert. Així doncs, des del periodisme intencional procurem demostrar que això no és veritat. No afirmem el contrari, tan sols intentem demostrar que no és cert des del rigor i la veracitat. Si tu acceptes que hem estirat més el braç que la màniga, estàs acceptant que ets culpable de la situació actual. Per tant, si ets culpable, has d’acceptar totes les retallades que se’t facin. Des del periodisme, podem demostrar que no és cert que hem estirat més el braç que la màniga? Això és el que fem i em sembla que ens en sortim bastant bé de moment.
Desprogramar també vol dir evitar que t’ocupin el llenguatge. Quan ens diuen que el país és una empresa, això no és cert. Un país no és una empresa i mai serà una empresa, perquè un país no pot tenir un compte de resultats, un país no ven mercaderia, un país som persones i les persones no es venen ni es compren. Quan ens diuen que un país és una família, això tampoc és cert i ho podem demostrar. Quan una família no arriba a final de mes, retalla despeses i ajusta el seu pressupost. Per tant, tots els membres de la família mengen més modestament. Això passa al país? Tots els membres d’aquesta família mengem més modestament? El país, doncs, no és una família. Més coses, ‘No es pot viure del que no es té’, mentida, això tampoc no és cert. Què és el crèdit? Si això fos cert, no existiria el crèdit. Aleshores, cap de les empreses que existeixen a l’Ibex 35 existirien, perquè totes estan mega-súper-endeutades. Hi ha una ocupació del llenguatge; nosaltres n’hem de ser conscients i intentar demostrar-ho, perquè si tu deixes que t’ocupin el llenguatge, en realitat t’estan ocupant el pensament. És a dir, t’anul·len.

Quin és el perfil de les persones que li agrada convidar al programa?
El programa Singulars no funciona a partir de buscar noms, sinó a partir de buscar temes. Nosaltres primer identifiquem la temàtica que volem tractar i després busquem la persona adequada. Busquem persones que circulin pels carrils laterals de les autopistes, és a dir, que siguin desconegudes pel gran públic. Una vegada tenim la persona, li expliquem quin és el tema, li’n preguntem la seva opinió i li demanem un article oral. Els directors dels diaris demanen als seus col·laboradors articles escrits per comentar uns fets determinats i nosaltres el que demanem és que se’ns faci un article oral. En aquest sentit, oferim a la persona l’ús d’un suport gràfic a través del Presit, el que abans era el Power Point i que nosaltres hem incorporat sembla ser que amb bastant èxit. Això només si ho necessita, si no li cal, podem fer una entrevista sense suport gràfic. Aleshores, quan gravem el programa, intentem que l’entrevistador, en aquest cas jo, parli cinc minuts dels 50 que dura la gravació i que l’entrevistat en parli 45.

Què pot trobar el lector en seu darrer llibre, S’ha acabat el bròquil?
El lector pot trobar en aquest llibre allò que ell ha pensat però que no ha tingut temps d’escriure. També pot trobar-hi algú que li explica allò que ell sempre ha volgut sentir. També hi pot trobar un motiu argumentat per explicar-se per què està indignat. A través d’aquest llibre, també pot entendre que l’única opció que tenim els catalans és la independència, que no n’hi ha una altra. L’alternativa a la independència és acceptar l’empobriment, l’asfíxia i el sotmetiment; l’alternativa a la independència és acceptar la desaparició lenta però constant de la nostra cultura i la nostra llengua. En el llibre no deixo bé aquells que consideren que la desigualtat és un valor positiu. Tampoc deixo bé els dos grans partits de l’estat espanyol, com són el PP i el PSOE, perquè formen part d’una oligarquia o casta xucladora que funciona i treballa en detriment de tots els ciutadans d’Espanya. Tot això és el que el lector trobarà a S’ha acabat el bròquil, un llibre escrit des del rigor i el respecte.

Com valora la rebuda que ha tingut el llibre?
A mi m’ha sorprès molt. Sí que pensava que seria un dels deu llibres de no-ficció més venuts, però no pensava que fos el primer. A més a més, el que no em podria haver arribat a imaginar mai és que per primera vegada a la història de Sant Jordi –segons el meu editor– un llibre d’assaig en català, com és S’ha acabat el bròquil, hagi quedat entre els cinc llibres més venuts de tota la diada, en xifres absolutes. Això és inèdit en la història de Sant Jordi, segons la informació del meu editor Ernest Folch. És una sorpresa, de veritat que no m’ho esperava, però també és una satisfacció de veure que hi ha molta gent que pensem igual. I per aquesta raó hem de ser optimistes. Jo vull creure i desitjo que ens en sortirem.

El primer capítol del llibre es titula “Periodisme i intencionalitat”. Quina relació estableix entre aquest dos conceptes?
Tu no pots escriure un llibre sense una intenció, tu no pots escriure un article sense una intenció, tu no pots anar a cobrir una roda de premsa sense una intenció. Tu no pots fer res sense una intenció. En el cas del periodisme, si jo em limito a escoltar un president a través d’un televisor de plasma i reprodueixo què diu, això és taquigrafia. Jo no sóc periodista per fer de taquígraf, sinó per preguntar-me sempre el per què de les coses. Un periodista, tal com jo dic al llibre, és un buscador de contextos. Com expliquem un fet sense explicar el seu context? Cal explicar el context i per fer-ho cal una intenció. Treballar amb intenció no significa inventar-se coses o que allò que expliquis sigui producte de la teva ideologia, sinó anar més enllà, no quedar-te només amb allò que tothom espera.
Una altra paraula important és el compromís. No es pot fer periodisme sense compromís, i encara menys en una situació d’emergència social com la que vivim actualment. Cal estar compromès amb els que més pateixen, amb els més febles. Cal saber per què els consellers i executius dels bancs avui cobren més que ahir i no els ha passat res i, en canvi, hi ha milions de persones que ho estan passant molt malament. A Espanya hi ha més d’onze milions de persones considerades pobres. Vist això, amb qui cal comprometre’s? Aquests onze milions de pobres són els responsables d’haver convertit el model econòmic en un capitalisme financer i de casino?
El periodista ha de treballar des del rigor i la veracitat, però sempre compromès amb els més febles. Són ells els culpables de la situació? Tu com a periodista això ho has de veure i estar amb ells. És normal que a una persona pobra se la desnoni? I, en canvi, és normal que no es desnoni als directius dels bancs que han col·locat preferents a jubilats, que han convertit llibretes infantils en preferents? Davant d’aquesta situació, el periodista ha de callar i estar-se quiet o ha de fer alguna cosa? El periodista ha de treballar des del rigor i la veracitat, però sempre compromès amb els més febles.

Llegeiu l’entrevista completa a www.respostes.cat

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí