Balanç 2018

Ferran Planell.  Escriptor
496

Jugant a escriureEl 31 de desembre, mentre la canalla s’entreté a cercar l’home dels nassos, els grans tendim a fer balanç. El món dels negocis s’afanya per acabar de posar en ordre les partides d’actiu i de passiu. És important que els números surtin bé a la foto. Els informatius ens obsequien amb especials que passen revista als millors i pitjors esdeveniments dels darrers 365 dies. La gent del carrer posem en un plateret els aspectes positius i en l’altre els negatius. Tothom vol saber com ha anat l’any en qüestió.

Amb l’últim full del calendari a la mà, miro enrere. Em situo a gener i intento recordar mes a mes què ha passat. És tal el garbuix d’imatges que em venen, que m’atabalen una mica. Masses, de cop. Família, feina, lleure, país…  Potser millor primer ordenar una mica, minorar-ne l’excés i fer extracció per conceptes. Em centraré en país. Vejam, què ha passat amb el país aquest 2018? Va, cerquem imatges. A veure…, remenem una  miqueta més… Ja la tinc.

Llarg i prim, parent d’en Bufa. N’heu sentit mai la dita? Imagino que sí. I del personatge, en sabeu res? Barcelona, entre el 1840 i 1850. Els primers fanals de gas il·luminen la ciutat. Els fanalers encenien l’enllumenat proveïts d’una llarga perxa amb un ble encès en un extrem. En Bufa, d’espectacular alçada i potser —tan sols, potser— un pèl ximple, no tenia res més a fer que seguir-los, per apagar la flama d’una bufada tan bon punt resplendia. Els marrecs en feien seguici al crit insistent de: bufa!, bufa!

I bufa que bufaràs, aquesta és l’única imatge que em ve quan faig balanç del 2018 pel que fa al país. No en trobo cap altra. Veig, no un, no, sinó uns quants beneits parents d’en Bufa, insistint a apagar sistemàticament la flama de la llibertat que tan cara estem pagant per mantenir-la viva.

Fet el repàs de l’any que se’n va, hi ha el costum de demanar un desig pel proper. Ens està costant més constància, abnegació i esforç del que molts segurament imaginàvem. El camí serà tot el costerut, enrevessat i ple de pedres que vulgueu, però hi ha voluntat de fer-lo, de seguir caminant. Que els quedi clar que ja poden ser quatre els ximples o vuit els babaus, que no tindran ni suficient alçada ni prou bufera per aturar-nos. Perquè tenim un desig, el desig d’arribar-hi.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí