Benvolguda, Josefina

Ferran Planell.  Escriptor
250

El Maresme, 18 de novembre de 2018.

Contesto la teva carta de 12 d’octubre d’enguany. Moltes gràcies. Les paraules que en ella m’adreces m’esperonen a seguir escrivint. Em dius que la cançó de Lluís Llach és una de les teves preferides, tot i que sempre plores quan l’escoltes. Aquest nostre país tan petit, n’ha vist vessar tantes, de llàgrimes, oi? Amb els anys hem plorat de dolor, de ràbia, de tristor, d’enyorança, però també de joia, de veure’ns perseverar amb l’esforç de molts, de l’emoció que en tot moment comporta qualsevol quin sigui el bri d’esperança al que ens aferrem. Ara, ens ha tocat plorar per la injustícia de tenir gent nostra represaliada, imputada, empresonada, a l’exili…, persones estimades de les quals el seu únic “delicte” és haver exercit la democràcia.

En seguir llegint el que m’expliques, m’adono del realment valenta que va ser la teva volguda mare quan, vídua i amb quatre fills, va decidir emprendre viatge de Carcelén (Albacete) a Barcelona. Comentes que ho va fer per donar-vos una vida millor i afirmes que així va ser. En 1941 no devia ser gens fàcil. Pel que intueixo, però, tu, amb tan sols set anyets, ja et vas començar a enamorar d’aquest teu país tan petit.

El coratge de la teva mare s’ha perpetuat en tu. Vuitanta-quatre anys, vídua, sis fills, sis nets, tres besnets i a les set del matí d’un diumenge plujós, ja eres al teu col·legi electoral per a poder votar. I ho vas fer. Ho vam fer. Si aquest país tan petit segueix endavant, és en bona part gràcies a l’esforç de persones com tu, que tot i venir de lluny, s’han arraulit en una abraçada amb els de més a prop.

Vas votar amb esperança i tot i el mal temps sobrevingut, no l’has perdut. Aquest 11 de setembre, amb una filla, un net i el “taca-taca” que t’ajuda a caminar, vau baixar del Masnou a Barcelona. A celebrar la Diada. Em contes que vau ser feliços gaudint de tot el que us envoltava. De les dotze del matí fins a les dotze de la nit; Déu n’hi do. Ara has estat tu qui m’ha fet vessar una llàgrima.

Fa temps, Jordi Pujol va posar de moda allò de “Català és tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. He sentit a dir que la frase no és seva, que la va recollir de Rafael Campalans. Paco Candel hi va afegir “i que a més tingui la voluntat de ser-ne”.

Una abraçada

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí