Caminava d’esquena

Ramon Domingo.  Psicòleg
194

A un infant de 4/5 anys, la seva mare li diu:
-Vols caminar bé, que ja t’ho he dit set vegades!

I tot i intentant fer-la girar, la nena reia com qui no vol la cosa… de  tant que la vol: és el període de l’autonomia versus vergonya/dubte (E. Erikson, dixit), en el qual, els infants sense tenir en compte el context de l’acció, “fan coses per fer-se veure, sense mirar-ne les conseqüències que a vegades són força dolentes: si el germà gran va en bici, jo també; si juga amb la ‘tablet’, jo també; si llegeix un conte, jo, tot i que no sé llegir, també en vull un; i si caminar d’esquena em fa ser algú, crida l’atenció, estic afirmant que per sobre de tota lògica i circumstància, JO SOC AQUÍ, encara que no us agradi el que faig tot aprenent el que no puc fer.

Fins que, un cop entrats en una altra etapa del desenvolupament del pensament d’iniciativa/culpa, els infants, comencen a adonar-se que, per ser “escoltat”, cal “trobar el moment que m’escoltin”; explicar els “perquès”, argumentar, però amb cura i sense equivocar-se, fent deduccions; tot i que els adults ens renyaran quan no fem el que volen ells o bé, es demostrarà que encara no soc prou gran, o aprendré a fer-ho com ells, tot i que “encara soc petit” i m’avergonyiran, etc., en una acció mental permanent sobre la realitat i la imaginació.

Afirmacions del tipus “ara ja no soc la persona que era abans”, tot i que acabo de deixar un lloc de responsabilitat; o les escoles prohibeixen l’accés als mestres”, d’alguns titulars de diaris sobre notícies “amb intenció”; quan s’analitzen “amb lògica”, resulta que només eren uns titulars amb ganes d’enganyar. Els noticiaris van plens de notícies que no expliquen les causes, solament els fets i encara resumits: és una tècnica efectiva per crear ansietat en el que escolta o indiferència amb la repetició de fets sense causa.

Això, també es descobreix entre els 7 i 12 anys: puc enganyar i ser enganyat; la realitat de les coses no és real, és tal com l’expliquem: si em suspenen és pel profe, que em te mania; si vull una cosa és perquè tots la tenen i jo no; si m’explico bé, puc fer creure que jo no tinc la culpa, però si tinc la culpa hauré de pagar… etc… si ells no ho saben, possiblement  s’ho creuran.

Encara d’adults, i sobretot en l’àmbit polític, aquests sistema de pensament, massa vegades és freqüent en les argumentacions dels partits, els uns contra els altres; sobretot quan s’agafen i es tergiversen les paraules o els fets, o només es té en compta una part pel tot.

Alguns partits i algun personatges polítics del nostre entorn hi són força avesats a aquestes formes de raonament infantils.

Quan entrem a l’adolescència, apareix el que en direm intimitat, per la qual es fa difícil saber ben bé perquè fem el que fem, sobretot a nivell social i polític: el valor del sexe, més enllà moltes vegades de la raó, fa que es sobrevalori la intimitat, les raons personals per sobre del que és social i el pensament es torna més caut, més “llarg” (no es pot resoldre un assumpte de cop, tallant “por lo sano”) per entendre les raons que motiven el comportament dels altres. Aquí, és quan ens inventem un sistema que ens digui “quina és la veritat” de les coses: el sistema judicial; però ai las!, és una solució temporal, parcial, de manera que el que va ser així i per això, un cop “revisat” pel temps o per la història, havia sigut “axàs” i per allò altre.

A la maduresa del pensament, no queda més remei que intentar buscar les solucions als conflictes, de manera complexa la majoria de vegades, per respectar els drets entre tots i acceptant la constant mobilitat de les decisions perses.

Potser si exercíssim més sovint el pensament adult, no ens aniria tan malament tot plegat.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí