“Compromís, enginy i imaginació defineixen l’art del Procés”

Text: Albert Calls  // Foto: Cedida
175

Toni Galmés (Manacor, 1983) ha estat el dibuixant de les principals campanyes d’Òmnium Cultural durant el procés polític que viu actualment la societat catalana. És historiador de l’art, professor de la Universitat de Barcelona i un apassionat del cartellisme. Amb el llibre ‘Groc, Història gràfica d’una lluita’, que acaba de publicar l’editorial Comanegra, ens desvetlla moltes de les claus de la revolució gràfica sense precedents que també ve suposant el procés català d’autodeterminació.

Com decideix fer un llibre de la història gràfica del ‘Procés’?
Durant els últims anys havia treballat puntualment per Òmnium Cultural, fent il·lustracions i dibuixos. Llavors se’m va encarregar de dibuixar, colze amb colze amb tot l’equip de comunicació i disseny de l’entitat, les cares amb la boca tatxada per la campanya Crida per la Democràcia, i després els retrats dels presos polítics.

A partir dels fets de l’1 d’Octubre vaig començar a veure la gran quantitat d’artistes que plasmaven gràficament i penjaven a les xarxes el que va passar aquell dia i els següents, i vaig pensar que estaria molt bé fer-ne un recull i analitzar-lo des de diverses òptiques: l’expressió de la violència, l’apoderament popular, els ecos de les revoltes passades…

Quin sistema de treball ha fet servir per elaborar el llibre?
Un dels valors d’aquesta contesta gràfica és que s’ha desenvolupat a través de les xarxes. Això és essencial, ja que suposa un pas més en la modernització del ressò social, que va començar a la dècada dels anys 60 amb els mass media. Així, gairebé tota la informació visual s’ha tret d’Internet i, de fet és una de les tesis que intento defensar en el llibre. En essència, podríem dir que el llibre té tres tesis, que es plantegen al primer capítol i que es desenvolupen al llarg del text: la primera és la viralitat, on plantejo conceptes com la internacionalització del conflicte, vies de transmissió de la informació o les emocions, que fan que el públic sigui el causant de la viralitat i no els artistes. La segona és la immediatesa, fet que t’ho permet la connexió constant a les xarxes, i la tercera tesi és la presència d’una cultura de la revolta, que té els seus orígens tant en la propaganda bèl·lica dels anys 30 i 40, com en els moviments socials occidentals de finals dels 60: primavera de Praga, Maig del 68 o moviments pacifistes dels EUA.

Quines referències prèvies es poden trobar dins les nostres fonts culturals en tot el moviment gràfic del ‘Procés’?
Catalunya ha tingut un gust especialíssim per l’art de propaganda. Ja a finals del XIX, en ple modernisme, el cartellisme i l’art de la publicitat eren admirats en tota Europa, i així mateix es va demostrar durant la Guerra Civil amb cartells inoblidables. La cara amb la boca tatxada té el seu antecedent en un dibuix que va fer Fabià Puigserver l’any 1978 on es demanava llibertat d’expressió en motiu dels judicis sumaríssims dels membres de la companyia teatral Els Joglars. L’important, al meu entendre, era fer una imatge transgeneracional, que interpel·lés aquells i aquelles que avui es manifesten, però també aquelles persones que ho van fer durant els convulsos anys de finals del franquisme.

L’art com a eina de revolta, indubtablement. Quins trets defineixen els artistes que donen imatge gràfica a tot aquest procés sociopolític?
Compromís, en primer lloc. Enginy i imaginació, que ve aguditzat per la censura i l’ombra allargada de la justícia espanyola, i presència a les xarxes. És un art digital, fàcilment compartible i que s’identifica més amb la seva reproductibilitat massiva i no tant en la idea d’obra única.

Totes les revoltes tenen la seva simbologia i color

Partint de la seva experiència, com es treballa una campanya d’Òmnium Cultural, sabent, alhora, la gran responsabilitat que comporta?
Treballar per Òmnium és un honor perquè s’aprèn molt del que significa un treball col·laboratiu. Jo només he fet uns dibuixos, i darrere de les campanyes hi ha moltíssima gent que, de forma organitzada, treballen per a poder comunicar tant l’actualitat com la voluntat popular de poder decidir el futur del poble de Catalunya. També és cert que l’important és que tota aquesta gent que treballa a Òmnium té un gran talent i no mesura les repercussions de la seva tasca, sinó que intenta complir de la manera més digna i amb més rigor. Després, serà el poble, qui farà moure el missatge. És des de la barrera, passat el temps, que veus que la feina s’ha fet bé.

Per què el groc com a color de la revolta? Cal buscar-hi algun missatge subliminal? En qualsevol cas se li ha donat una nova dimensió que no tenia i que quedarà per a molts anys…
Totes les revoltes tenen la seva simbologia i el seu color. La revolta feminista, la revolució de 1917 a Rússia, la revolució dels clavells a Portugal, etc. El color groc a Catalunya es presenta de forma polisèmica: el poble demanava llibertat i ser independent. Llavors va demanar llibertat per votar (sí, o no, però votar). Finalment demana llibertat per als i les líders a les presons i a l’exili. El groc ha esdevingut el color de la revolta a Catalunya i és la representació d’un concepte tan gran, universal i humà com és la llibertat.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí