Dels fets d’octubre de 1934 als fets d’octubre de 2017

Margarida Colomer.  Historiadora
157

Després de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya el 1932, amanit amb un cop d’estat monàrquic dirigit pel general Sanjurjo, frenat pel Govern de la República presidit per Alcalà Zamora; el Parlament de la Generalitat de Catalunya va confeccionar la Llei de Contractes de Conreu.

Mentrestant es van convocar eleccions legislatives a les Corts espanyoles el novembre de 1933. El resultat donà la victòria a les dretes espanyoles, és a dir, el P. Radical i la CEDA. La CEDA era una agrupació de dretes de caire feixista. Això va deteriorar les relacions entre el Govern de la República i la Generalitat. Els traspassos contemplats en l’Estatut d’Autonomia cada dia eren més lents. La raó era que cap dels governants espanyols estava d’acords amb l’autonomia catalana.

A Catalunya tampoc ho tenien fàcil, ja que la Lliga, partit de la dreta catalana, tampoc estava d’acord amb la llei de Contractes de Conreu. Per tan el Govern català tenia contrincants a Espanya i també en el seu país. Per això quan la Llei, una vegada aprovada en el Parlament el 11 abril de 1931, s’havia de discutir a les Corts espanyoles, aquestes van decidir porta-la directament al Tribunal de Garanties Constitucional. El dia 6 de juny de 1934 es va publicar la sentència on es deia que era inconstitucional perquè el Govern català no tenia competències per legislar.

El Parlament de Catalunya va intentar negociar alguns dels articles i arribar a un acord amb el Govern central. El 2 d’octubre es va fer un intent de negociació amb el Govern de R. Samper. Al cap de dos dies, concretament el dia 4, A. Lerroux formava un nou Govern en 24 hores, amb tres ministre de la CEDA.

Immediatament a tot el territori espanyol es va convocar vaga general. On va tenir més ressò va ser a Astúries i a Catalunya. El dia 6 d’octubre, enmig de l’agitació ciutadana de feia dies, el president Lluís Companys va aparèixer al balcó del Palau de la Generalitat i llegí la proclama, que entre altres coses deia així:

“Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder… Catalunya arbora la seva bandera, crida a tothom al compliments del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota la relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament de Catalunya, es proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola… L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”.

Al cap de poc es coneixia l’estat de guerra. La repressió fou directa a tots els representants de la Generalitat, dels ajuntaments i del moviment obrer. Tots ells foren tancats a la presó i tingueren processos judicials militars. La Generalitat fou ocupada per les forces del règim i els ajuntaments per membres de la Lliga, del P. Radical i de la CEDA.

L’octubre de 1934 els republicans catalans havien perdut les institucions i la lluita al carrer, però a les eleccions de febrer de 1936 van recuperar amb escreix el seu poder amb un ampli suport electoral.

La resistència dels catalans és indestructible. Malgrat la Guerra Civil, malgrat els enfrontaments a partir dels Tribunals de Garanties Constitucionals, tornem aixecar el cap i cada dia amb més força.

Aquest octubre de 2017 hem tornat a votar, però aquesta vegada per la independència de Catalunya. Ha sigut un referèndum que no ha pogut ser pactat perquè els polítics de Madrid no han volgut. Malgrat la violència policial i la vulneració dels drets universals, per part govern del PP, el poble català ha votat amb actitud pacífica i compromesa. Com era d’esperar ha guanyat el SÍ.

Ara estem entre una mediació internacional que faci de pont entre els dos governs o la declaració unilateral d’independència. Sigui el que sigui, el Parlament de Catalunya hi ha de donar una sortida. La decisió correspon al Parlament ja que és la institució democràticament legítima per fer-ho.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí