El botó

Ferran Planell.  Escriptor
410

Arribarà un dia en què hom pensarà que el botó és quelcom inherent a la camisa. Que hi serà sempre. Que res ni ningú podrà separar-lo de la tela on resideix. Quan lluny quedaran, llavors, aquells temps en què, amb el didal posat, s’enfilava el fil a l’agulla.

Potser pensareu que no toco vores, però us errareu. Reconec que no he estat mai capaç de fer-ne una, de vora, però tocar-les, les toco.

De l’art de cosir, als de sexe masculí de la meva generació, poc o res ens ensenyaven —salvant a aquells que escollien l’ofici de sastre. Però, així i tot, gairebé ningú anava a files sense saber cosir un botó. Era quelcom considerat imprescindible per afrontar allò que se’n deia el servei militar. A la mili, en llenguatge planer, anar sense un botó podia significar un arrest.

De ser ara ja no caldria saber-ne —de cosir-los—, perquè ara els botons ja no cauen, o sigui, no es descusen.

Abans, en el moment de confeccionar la camisa, els botons s’incorporaven fent unes minses puntades. Tant, que el més normal era perdre’n algun a la primera cordada. Per això hi havia el savi costum de fer un repàs previ a l’estrena. Ara les màquines els cusen de tal manera que ben bé semblen soldats.

Què exagero? Proveu de descosir-ne un. Jo ho vaig fer l’altre dia i vaig arribar suat i contracturat a dinar a casa d’uns amics. Els confeccionistes, seguint una tradició del tot assenyada en el seu moment, insisteixen a posar un parell més de botons cap a la part baixa de la camisa. Són botons sense cap altra utilitat que la de substituir a algun company que hagi deixat orfe al corresponent trau. Doncs bé, a mi aquests botons em molesten. Amb la camisa ja posada i tisora en mà em vaig llençar a la feina. No hi va haver manera d’encabir les fulles entre el botó i la tela a fi de tallar el fil. Després de deu minuts ben bons forcejant i d’haver-se imposat el seny davant el rampell de retallar la tela, vaig acabar com us he dit, suat, contracturat i amb els dos botons ben col·locats al seu lloc.

Al vespre, la dona va alliberar-me de la molèstia. Però no ho va fer amb unes tisoretes, com jo recordo que es feia temps enllà. Va utilitzar un cúter per aconseguir-ho.

Vist. Per més difícil i impossible que sembli, acabarem trobant l’eina per desempallegar-nos del que fa nosa. Prenguem-ne nota.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí