El cargol

Ferran Planell.  Escriptor
486

Diuen que la cosa promesa s’ha de complir. Que de no fer-ho, queda lleig. Que el valor de la paraula donada genera confiança. Que respectar el pactat amb una encaixada, evita plets per papers signats.

Per tant, i com així ho vaig prometre, avui parlarem del cargol.

És un animal del qual em fascina la seva essència i alhora em neguiteja el seu destí. La seva tranquil·litat en els moviments, el fet de dur la casa a sobre i la dignitat amb què exhibeix les seves banyes, és quelcom que denota una filosofia de vida que ja voldríem molts fer nostra.

D’acord, admeto que sent, com és, hermafrodita, la dignitat a l’hora de dur les banyes potser perd significat; però, no em negareu que la sumptuositat en el seu pausat caminar i el fet de poder restar aliè a les bombolles immobiliàries, el duu a gaudir d’una qualitat de vida més que envejable.

I que me’n dieu de la seva tendresa? No, no m’estic referint a l’àmbit palatal —que ja hi arribarem—, sinó a la imatge que tots hem tingut d’ell en algun moment de la nostra infantesa. L’hem dibuixat, l’hem acolorit i, no cal dir-ho, li hem cantat. La seva presència en els contes ens ha esperonat la imaginació i fins i tot, a alguns dels més joves, us haurà acompanyat a escola donant nom a la vostra classe. Recordeu quan, de petits, els agafàveu entre els vostres dos ditets? La cura que hi posàveu per a no aixafar-los la closca?

Són imatges ben diferents de quan els veiem daurats i especiats dins d’una llauna, a punt per a ser devorats. Pel que sembla són una menja exquisida, i dic sembla, perquè no m’he atrevit mai a tastar-los. Em fa no-sé-què i sé que no sóc pas l’únic. Serà perquè a mi m’agrada saber el que menjo i el fet que el cargol no sigui ni carn ni peix, no em deixa clar què és allò que m’introduiré en boca.

Però no és pas el fet de menjar-los, o no, el que em neguiteja, sinó el procés que comporta poder-ho fer. Potser us semblarà una incongruència, no sóc vegà ni vegetarià i per tant no faig cap mena de fàstic a la proteïna animal, però sí que sóc un acèrrim defensor dels seus drets. Sento animadversió per a qualsevol cosa que els infligeixi maltractament o tortura. No voldria per a mi, que dins una gàbia, em fessin passar gana amb el pretext de purgar-me per acabar bullit de viu en viu.

Sovint, quan hi penso, se m’apareix la imatge d’un tal M(punt)Rajoy amb barret de cuiner. Per què serà?

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí