Segurament, la Processó General de Divendres Sant, amb els Armats seguits d’una dotzena de passos desfilant durant quatre hores pels carrers de la ciutat, amb la participació activa de més de 1.200 persones, és l’acte més rellevant de la nostra Setmana Santa. Però la Processó del Prendiment del Diumenge de Rams, amb la pujada de les Escaletes, l’Homenatge a la Ciutat dels Armats el Dijous Sant, la Matinal de Saetas del Diumenge de Rams o la processó de Dijous Sant al barri de Cerdanyola, a la qual hi participen els passos de la Verònica, Nuestro Padre Jesús Nazareno i Nuestra Señora de la Esperanza, són actes vius on cada cop hi participa més gent.

Algú podria pensar que les processons a Mataró són un invent recent, de fa 25 anys. No és així. Estem parlant d’una tradició d’arrels profundes que en alguns casos superen els 300 anys d’història. Dos exemples: el de la Venerable Congregació dels Dolors, que enguany ha tornat a sortir al carrer després de més de 40 anys de no fer-ho; o els Armats, que aviat commemoraran els 310 anys de la seva creació.

Per tot plegat, el Ple Municipal va aprovar, aquest abril, iniciar el procés per atorgar a la Setmana Santa mataronina (la segona que mou més gent de Catalunya) el reconeixement de Patrimoni Cultural de la Ciutat, igual que les Desfilades dels Armats i els Pastorets. Però la característica més important de la nostra Setmana Santa és que hem sabut fer compatibles processons històriques i costums heretats d’altres llocs de la península. En definitiva, que hem estat capaços de definir un model propi basat en la integració, en la suma, en la conciliació de costums i tradicions diferents. Un model que ens enforteix com a ciutat i ens cohesiona com a societat.

“Transcorreguts dotze mesos de les eleccions municipals”, em repetia una i altra vegada el bon amic, “res de res”. “Així no podem anar enlloc. És una llàstima, gairebé un any perdut. Per què els polítics no són capaços de deixar de banda els legítims interessos –ningú els els nega– i comencen a treballar pel bé de la ciutat? Som nosaltres, els ciutadans i ciutadanes qui els hem fet confiança per governar i fer-ho de forma coherent, sempre sentint-se dipositaris de la responsabilitat que els atorga la ciutadania amb el vot.”

Després d’acomiadar-nos vaig començar a reflexionar tot el que m’havia dit. El seu enuig per tot allò que entenia com una pèrdua de temps (s’ha perdut un any –expressió que va repetir-me una i altra vegada). Potser sí que té raó. Però, em pregunto, per què? Perquè no ha estat possible…

Potser, perquè els ciutadans i ciutadanes esperem més dels nostres polítics? Potser, perquè som més pragmàtics i ens agrada anar més per feina deixant de banda protagonismes….

Encara hi som a temps. Confiem-hi.

La diferència interna rau en l’estratègia que uns i altres tenen sobre el que s’ha de fer a l’Ajuntament i com resoldre els dubtes que genera la continuïtat de Joan Antoni Baron com a cap de files municipal. L’Esteve Terrades, membre de l’executiva nacional i actual president local, intenta posar pau per evitar nous fracassos, una vegada han sortit a la llum l’estat de les finances locals, responsabilitat directa de l’antiga Santíssima Trinitat de Baron, Bassas i López. No sembla que ho tinguin fàcil  el totum revolutum que formen històrics, laics i joves “blackberris” per accelerar el canvi.

El PSC es troba en plena decadència i l’agrupació mataronina no n’és l’excepció. Sense lideratge municipal i amb molts dubtes sobre el futur i una política d’aliances inexistent, que s’agreuja amb silencis i gesticulacions sense sentit, el crèdit electoral que tenien anirà minvant en una ciutat que reclama que hi posin el coll per a sortir d’una crisi extremadament complicada i greu. El PSC a Mataró, necessita deixar-se d’embolics i tornar a la realitat, que els agradi o no, els empeny a la negociació i a l’acord encara que sigui des de l’oposició. Si no ho fan, el més segur –com s’extreu paradoxalment de l’experiència de CiU–, no se’n sortiran en anys.

Els periodistes que formem part del consell consultiu no hem estat convocats a cap reunió des de l’arribada de Joan Mora a la presidència. Tampoc no hem rebut cap informació ni formal ni informal. Totes les novetats -la sortida del director, l’elecció del nou provisional, els acomiadaments, la fugida d’ajuntaments del consorci, etc.- els hem conegut com la resta de ciutadans. El consell consultiu ha estat liquidat per la via dels fets consumats, sense el més mínim pudor. Aquesta és la manera d’actuar de Joan Mora mentre clama per pactes de ciutat i s’omple la boca de paraules com consens, diàleg i participació. Un alcalde sol i en minoria l’últim que hauria de fer és imposar i trencar les regles del joc. L’alcaldia és un càrrec que mereix més dignitat pròpia i amb el conjunt d’actors públics.

Aquests pressupostos són absolutament inacceptables per a Catalunya. En això coincideixen partits polítics ben diferents, i sembla com si el govern del PP volgués ajustar comptes pendents amb el nostre país. De fet, els pressupostos queden lluny del que estableix l’Estatut, que preveu una inversió del 18% del PIB al nostre país. El fet és que a Catalunya és on més cau la inversió (gairebé un 45%), i la nostra comarca és una de les més perjudicades.

A més, es tracta d’uns pressupostos que preveuen una retallada de 10.000 milions d’euros en Sanitat i Educació. Un cop fortíssim a l’Estat del Benestar. Sembla impossible reduir 62.000 milions d’euros, com pretén el govern de Rajoy, sense posar-lo en risc. En definitiva, uns pressupostos dolents per a Catalunya, per al Maresme, i sobretot, per a les classes populars.

Amb aquest tema s’ha generat un malentès i qui més qui menys ha responsabilitzat el nou govern de la suspensió de l’acte, quan qui ha decidit no organitzar-lo, legítimament, és qui ho havia fet fins ara –alguns regidors del PSC, via xarxes socials, han animat aquesta tesi–. Ho han fet amb una argumentació, de totes maneres, difícil de comprendre. Per què l’any passat l’acte es va fer i aquest no, si la subvenció prevista era la mateixa? O dit d’una altra manera: com és que l’any passat es van posar d’acord organitzadors i administració i enguany no ha estat possible? Simplement pel canvi de govern? I sobretot, per què s’havien arribat a donar 12.000 euros a una entitat per organitzar un acte el cost del qual era mínim? Aquesta era, pel que sembla, una manera de donar “un cop de mà” a una entitat propera al món d’ICV-EUiA, que ha tingut la regidoria de Cultura la majoria dels mandats des de la represa democràtica. Una entitat que no dic que hagi fet i faci coses més o menys interessants per la cultura, però és obvi que tenen raó els qui ara, des del govern, reclamen una revisió a fons del sistema de convenis i subvencions.

El govern municipal i el seu entorn estan cometent errors –el darrer, posar en dubte la professionalitat de l’interventor de l’Ajuntament, Pep Canal, d’altra banda militant precisament d’ICV–, però és injust atribuir-li la presumpta mort –que no ha estat tal, sortosament– del Llibre Gegant de Contes. No han de pagar justos per pecadors. Tampoc en aquest cas. En realitat, que sigui un grup de ciutadans el responsable d’haver tirat endavant un clàssic del Sant Jordi mataroní és molt bona notícia: la societat civil hauria de prendre molt més protagonisme a la ciutat. En això i en tantes altres coses.

Seria molt interessant poder estudiar si existeix una correlació entre la intensitat de la crisi a Grècia o a Espanya i la fuga que, en termes generals i amb honroses excepcions, han fet totes dues societats de la Realitat. Seria molt interessant poder escatir si rere les causes més profundes de les seves crisis no hi ha una visió equivocada de les veritats fonamentals de la persona i de la seva naturalesa real. Seria molt interessant poder discutir quin paper han tingut el fet mateix de negar que existeixen veritats fonamentals en la persona humana i que es poden objectivar. En una paraula, el paper del relativisme antropològic i moral i de l’assetjament a tota reflexió que no es doblegués a l’oxímoron del dogma relativista. En una frase, el paper d’etiquetar com a feixista tot intent de definició objectiva i pre-política de l’Home.

De la mateixa manera que els ous són ous, com va explicar Chesterton al seu Sant Tomàs d’Aquino, una hipoteca a quaranta anys és una hipoteca a quaranta anys, és a dir, una servitud per a tota la vida laboral d’un matrimoni. I ja podem donar-hi voltes dient que és una fase en el devenir dialèctic del diner com diria Hegel, un somni com diria Berkeley, o que no t’hi fixis i només mira el pis que has obtingut amb ella com dirien els pragmàtics.

Tinc la impressió que la follia del boom immobiliari i del sobre-endeutament familiar no va trobar ningú per posar seny perquè no va trobar defensors de la Gran Víctima: la Família, principi, base i fonament de la societat. Perquè està clar, la família és un llarg procés en el devenir de l’home que ha passat per tesis, antítesis i síntesis com diria Hegel, la família només és un somni com diria Berkeley o una pura convenció canviant en el temps com dirien els pragmàtics.

L’esclavitud era un mal objectiu perquè atacava una veritat objectiva: que un negre és una Persona, cosa que difícilment haguessin pogut “dogmatitzar” escèptics i pragmàtics. L’avortament és un mal moral pel mateix motiu. Un nasciturus com la Família no és un somni ni una convenció. Són tan reals com la realitat d’una crisi econòmica que té en el relativisme en definir allò que és fonamental la seva primera gran causa.

Amant com sóc de l’art em quedo garratibat davant robots que escanegen el Guernica, estris “malèfics” que són capaços de penetrar en la pell d’una pintura o un objecte per veure, sense cap mena d’intervenció agressiva, què hi ha a sota o a dintre, i decidir si paga la pena trencar l’ocultació per deixar a la llum un nou tresor. Així visito museus, als quals no podria accedir, de forma virtual i millor que en directe, i quan m’hi acosto en persona disposo d’ajuts que m’amplien la informació de manera ben acurada (no com el desastre de la mal anomenada “realitat augmentada” de Ca l’Arenas).

Una tecnologia sense la qual ja no podríem viure i que cal aplaudir per tota la potenciació del fet cultural que provoca d’una manera simple i natural. Una tecnologia capaç d’assolir sorpreses tan inversemblants com convertir la queixa habitual envers la “destrucció” de l’idioma per part dels joves i el seu argot cibernètic, en una passió per les paraules i un ús impensable del diccionari, gràcies a l’efecte “apalabrados”, la versió en línia del tradicional Scrabble. Un tecnologia que ens permet avançar i molt en el sempre lent i feixuc avenç cultural. Una tecnologia que un, essent com és força negat per aquests avenços, aplaudeix amb el fervor del neòfit i del convers.

Tot just fa un any de tot aquell succés que va donar la volta al món. Però la donava perquè moltes altres ciutats europees, americanes i fins i tot asiàtiques, es sumaven a la iniciativa. Avui em qüestiono però, si el moviment que va semblar que s’esvaïa en unes setmanes, encara és vigent. Fent una ullada als diaris però, m’adono que ho és, i molt. Segurament no tan explícit com ho era un any endarrere però ha esdevingut excusa pel govern espanyol sempre que ha interessat. O ja no recordeu què van assegurar des de la cúpula més alta de l’Estat quan hi va haver els aldarulls en les mobilitzacions en contra les retallades o la Reforma Laboral?

Ben trist és que, en un país democràtic, no s’escolti el poble, els ciutadans. Prefereixen terres buides que persones amb criteris diferents? Per desgràcia, aquest mes de maig es celebra el primer aniversari de totes aquelles primeres acampades on es denunciava –entre altres coses– la mala gestió davant la crisi econòmica. Un any després però, s’han posat solucions sobre la taula? I voluntat de diàleg? I els ajuntaments han apostat per prendre mesures? Ni l’un, ni l’altre, ni el de més enllà. La resolució de tot plegat recau en la possibilitat que Espanya hagi de ser rescatada per la Unió Europea. Sigui com sigui, els moviments socials que estan creixent en els últims mesos no poden quedar en simples notícies als diaris de més renom internacional. Cal seguir essent ferms al camí de la justícia mentre duri la democràcia que, qui sap, sembla que estigui a la deriva, o potser és a caçar elefants a Botswana?

Sigui com sigui, el que no podem negar és que realment la “realeza” s’ha disculpat i ho ha fet evidentment en castellà i amb tan sols onze paraules. Un número, aquest, —i segueixo en castellà— “primo”. Espero que el reduït del nombre, per les paraules, no signifiqui manca de lèxic; ni tampoc, per la seva definició matemàtica transcrita, res premonitori d’un nou tractament per als seus tan soferts súbdits. Súbdits, alguns, que fins i tot consideren que haver demanat perdó, encara enalteix més la figura del seu sobirà.

Personalment no trobo que l’esdeveniment en qüestió, amb prou feines doni més de si que per fer-ne els recurrents acudits que hom està acostumat a escoltar sobre el monarca i les trompes —en aquest cas, per descomptat, d’elefant. La Moritz, que a part de fer una excel·lent cervesa està molt pel País, ha fet córrer per la xarxa un seu cartell antic d’un simpàtic elefant assegut damunt d’una bota i amb una gerra a la mà, que il·lustra perfectament l’acabat de dir.

Senyores i senyors, benvolguts conciutadans, el problema no és el que el rei pugui fer o deixar de fer, sinó, el rei en si mateix. Tot aquell qui intenti vendre al poble, que com a poble pot arribar a qüestionar el seu sobirà, ens estarà venent allò que “no és” per tal de perpetuar-ne la dinastia que toqui. Ja està bé de tant emplenar-se la boca de conceptes equívocs, parlant de monarquies modernes i de reis constitucionals. Un rei, és un rei, i molt em sembla que conceptualment és un dels pocs mots que tenim ben clars des de la tendra infantesa, que de contes que ens en parlen no en manquen. Perquè, si un rei no ha de poder fer de rei —o sigui, allò que li vingui en gràcia de fer—, ja em direu perquè volem un rei —d’haver-hi qui el vulgui, clar, que no pas jo.

Ser lliures i democràtics, ens hauria de servir per a quelcom més que per a fer safareig de prínceps, princeses i llurs progenitors. La maduresa política ens hauria de dur a qüestionar-nos per què admetem a qui per simple definició, ja qüestiona la sobirania del poble. La monarquia no pot ser investida de democràcia, perquè l’única manera de concebre un rei és per imposició. O és que potser coneixeu algú que hagi escollit mai un rei per sufragi universal?