Catalunya ha viscut dels seus artistes. Ho deia fa uns dies l’Antoni Llena a propòsit de les crítiques a la seva escultura sobre els castellers instal·lada en un espai urbà. “Barcelona és admirada per en Gaudí, el de la casa Milà que, en el seu moment, va ser tan menyspreada i ridiculitzada pels propis conciutadans”. El conflicte sorgeix quan els polítics i la gent que gestiona la cultura pensen que donar suport a la cultura és no generar polèmica i no arriscar.

Recentment ha aparegut la notícia als mitjans d’informació que els responsables de cultura han decidit que a partir d’ara el cartell de Les Santes es triarà per concurs, no per criteri, per tal d’evitar la “polèmica”; també perquè és un compromís electoral. Els cartells que s’han editat per anunciar la Festa Major de Mataró són un patrimoni i cada autor ens han deixat unes fantàstiques imatges del moment, amb la seva particular i irrepetible visió. Cartells emblemàtics d’artistes que són referents per la ciutat. Molts d’ells han estat polèmics, segur, però amb la perspectiva del temps ens il·lustren la història de la festa amb ull d’artista.

Tots aquests artistes no es presentarien mai a un concurs. Algú pot pensar que artistes i dissenyadors com Alcoy, Rovira-Brull, Cusachs, Perecoll, Parés de Mataró, Fradera… ho farien? D’altra banda, també ens podem qüestionar perquè es fa un concurs en el cartell i no a altres matèries de les mateixes festes: els músics dels concerts, els músics de la Missa, les actuacions de teatre, etc.

I amb tot això, quin jurat pot pronunciar un veredicte prou popular com per esquivar la “polèmica” que vol evitar el regidor? D’aquesta manera agradarà a tothom? No és millor tenir un cartell d’un artista dels que dèiem que són referent i que traginen el nom de la ciutat per tot el món?

La crisi passa per la cultura, sense soroll. “Mals temps per a la lírica” pronosticava Bertolt Brecht des del cor de la Selva Negra, des del cor d’Europa.

Avui, tenim el mercat de la plaça de Cuba renovat; però la millora no ha suposat cap gir en la dinàmica comercial: les minses 35 places de pàrquing o l’opacitat de l’edifici són un reflex que la finalitat no era atraure clients i consumidors sinó passar pàgina i tallar la cinta. La plaça Gran segueix pendent de reforma, hi ha un projecte interessant lligat a la gastronomia que espero que tiri endavant, és una oportunitat que ens cal aprofitar en un dels espais més bells de la ciutat. Els entorns i la reorganització dels carrers també estan pendents, i el pàrquing de Biada s’ha deixat en benefici del Corte Inglés.

S’ha cedit en tot davant l’arribada d’aquest gran operador, la repercussió del qual en el comerç de la ciutat està per veure. Molta gent és positiva, d’altres no ho veiem clar, sobretot pel volum de trànsit que pot provocar, però també per la manca de criteri del govern –fins avui– per fer apostes valentes i llamineres a Mataró Centre.

Hem de saber quin model comercial volem i què s’ha de prioritzar. La imatge del mercat de marxants de dijous a la plaça de Cuba és llastimosa, com ho és també l’aspecte de la plaça els dissabtes a la tarda, o d’alguns trams del camí Ral. Hem de dirigir l’espai públic cap a activitats que portin valor afegit. Per què donar prioritat a una parada de marxant abans que a una terrassa de bar a la plaça de Cuba? Es dinamitza el comerç amb els firaires de la plaça de Santa Anna? Amb quin model hem d’atraure aquesta allau de visitants? Amb la realitat que tenim avui, dubto que el flux sigui positiu i que el client que aparqui al Corte Inglés trobi algun motiu per fer un tomb per la ciutat.

Cal arranjar els entorns i fer-los agradables, comunicar bé l’espai des de la ronda Alfons XII cap al centre i des del mar i l’estació fins al parc, potenciar l’eix Cuba-Churruca, arranjar llambordes, reordenar mercats marxants, limitar l’accés de furgonetes comercials, treure contenidors, reinventar-se la plaça de les Tereses, crear un pàrquing Lepanto-Churruca, reformar la plaça Gran, arranjar el carrer de Sant Benet i el camí Ral, i crear elements singulars al centre, com per exemple, el canvi d’ubicació del museu Bassat a l’edifici antic de correus i els jardins de la Casa de la Palmera.

Tot plegat, un munt de feina que dubto que estigui feta abans de la tardor del 2014. Els fets des del 2004 són evidents, som ja en temps de descompte i la confiança està molt minvada.

De moment, tot està per fer i, potser, tot és possible.

Des de fa gairebé un any, un grup de socialistes del Maresme estem treballant en equip amb l’objectiu d’impulsar un NOU PSC, amb noves persones, amb noves maneres d’organitzar-se i, sobretot, amb noves maneres de fer política i d’integrar-se amb les idees i sentiments de la societat.

Som una nova generació, que ha après dels seus pares el valor del treball i l’esforç, i que vol fer POLÍTICA REAL, que respongui des de la proximitat i la transparència a les necessitats, les demandes i les expectatives de la gent treballadora, amb propostes clares i concretes, i amb una militància i comunicació més activa i eficaç.

Avui, els nous socialistes estem en disposició de donar el pas endavant i liderar aquest projecte de renovació del PSC, que ens ha de portar a recuperar la confiança dels molts socialistes que, ens hagin votat o no, continuen havent al Maresme.

Volem un NOU PSC, amb una organització més eficaç, més activa, més propera a les agrupacions i a la ciutadania, més oberta, democràtica i transparent, amb l’objectiu d’establir un contacte i comunicació continus amb la societat. Estem convençuts que la política no és un fi en si mateixa sinó una eina de treball al servei de la democràcia i dels ciutadans. Els nostres objectius són els de les persones que viuen al Maresme.

Volem treballar decididament en la reactivació econòmica i la cohesió social i territorial de la nostra comarca: posicionant el Maresme en una estratègia de creixement integrada en la Regió Metropolitana de Barcelona, potenciant els eixos de comunicació comarcals i els transports públics, protegint i promovent el medi com a espai natural i de dinamització econòmica, integrant de manera eficient de serveis públics, i, en definitiva, desenvolupant estratègies polítiques coordinades a tots els municipis de la comarca.

Creiem que aquest nou projecte és possible. Creiem que aquest nou projecte és necessari. I creiem que en la militància de base i en la gent treballadora hi ha la il·lusió, l’energia i l’esforç que fan falta per dur-ho a terme.

Per això, els nous socialistes donem el pas endavant per fer un NOU PSC al Maresme.

Per això, com a nou socialista, vull liderar aquest equip renovador.

A can PSC de Mataró, l’escenari de cara als propers mesos es va consensuant entre bambalines. S’imposa un escenari de consens al voltant d’Esteve Terradas que torna a Mataró avalat per Nicaragua amb la missió de posar ordre en un partit on el sector Blackberry apreta fort per prendre possessió definitiva del que entén que ja li pertoca. Per la seva banda, l’exalcalde Baron comença a situar-se en la nova situació en què compatibilitza la tasca de cap de l’oposició amb el retorn a la seva professió, la de mestre, però tampoc sembla que estigui per plantar batalla amb membres del seu darrer govern. Equilibri de forces: Baron no controlarà el partit, però el sector Blackberry tampoc controlarà el grup municipal, on segueix sent fort.

Des dels seus nous destins professionals a Lleida, l’afillada política número 1 d’Esteve Terradas, Alícia Romero, faria bé de començar a pensar si voldrà desfullar la margarida de cara al 2015. I sobretot si es veu capaç de subvertir la tendència a la baixa dels socialistes i recuperar els vots perduts el maig passat, a banda d’articular un discurs econòmic potent.

Darrerament hi ha hagut molt enrenou sobre l’Escola Municipal de Música de Mataró. Molt de soroll i moltes manifestacions sobre la gestió que mereixen tot el respecte, però ningú, llevat del propi regidor que ha hagut de carregar el “mort”, ha acabat per centrar el tema en la qüestió clau: i això qui i com s’ha de pagar? Comença a ser una mica cansat que aquells que tenen grans plans es desentenguin del debat de com s’han de finançar. És una posició molt còmode presentar-se com els grans servidors de la comunitat (i ampliar la carta de serveis), però deixar per als altres la feina de trobar el finançament. No és d’estranyar, doncs, que Aristòtil, de veure comportaments semblants, alertés que la corrupció de la democràcia és la demagògia. Cap partit se n’escapa, ben cert, però no tots arriben a fer-ne la gran flassada que tapa la falta d’un mínim rigor i realisme en les propostes.

És molt interessant explorar el significat del mot demagògia. Abusant de la Viquipèdia trobem: la demagògia (en grec δημαγωγία), segons el concepte d’Aristòtil, és una forma impura de govern democràtic que consisteix en exercir el poder a profit de les masses indisciplinades –avui en diríem fàcilment seduïbles– per mitjà d’apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l’ús pervers de l’oratòria (fal·làcies, l’apel·lació a una autoritat irrellevant, la manipulació del significat de les paraules, les omissions, l’estadística fora de context; la dimonització de l’adversari, el fals dilema o falsa dicotomia…).

Quan sovint es diu que falta cultura democràtica caldria afegir que això no es pot aconseguir sense una sòlida formació per detectar les tècniques dels demagogs. Però per vacunar-se contra aquests espècimens cal tenir criteri, i aquest desgraciadament només prové de l’estudi, la reflexió, la contemplació, l’atenció, la contrastació, i d’altres comportaments que demanen molt de temps i poca mandra intel·lectual.

Les mesures adoptades pel govern central limitant l’endeutament dels municipis i l’incompliment dels compromisos adquirits pels anteriors governs de Catalunya, hauria d’empènyer els nostres electes locals a filar molt prim en l’execució dels propers pressupostos.

Si ho concretem a Mataró, seria desitjable que govern i oposició abandonessin finalment el regat curt i pactessin mesures concretes sobre com impulsar les apostes estratègiques de la ciutat; com desenvolupar en una situació de greu crisis econòmica l’execució del planejament Urbanístic i com revisar el pla General, si és que cal, definint el nou paper i la mida de les empreses municipals que es mouen en aquest àmbit per fer front a un important deute que els aboca al concurs; com redreçar les finances municipals i com obtenir nous ingressos extraordinaris, encara que suposin vendre’s alguns actius. N’hi ha altres de concretes i singulars que aniran sortint, com les pèrdues del Mataró Bus o si el paper dels mitjans de comunicació públics amb participació municipal s’adiu amb l’important despesa que generen. Què cal fer amb els nous equipament municipals previstos i amb alguns del que estan en funcionament per fer possible la seva entrada en funcionament o simplement el seu manteniment?

Si els polítics locals s’enroquen en les seves posicions i fan com l’estruç amagant el cap sota l’ala, seran igualment responsables amb els que fan de la tisorada sense criteri l’única solució possible.

Bagó és una personalitat d’una energia i fermesa incomparables. Ha aixecat Serhs, ha fet d’alcalde quan Calella era capital de l’Alt Maresme i ha jugat un paper clau en el turisme català. L’onze de febrer rebrà la Medalla d’Or i serà nomenat fill predilecte de Calella. L’acte es farà a l’antic Ajuntament, on fa 22 anys vaig conèixer Bagó quan era alcalde de puny de ferro, i jo un incipient periodista. La nostra va ser una relació de por, per part meva. Amb els anys ha evolucionat cap a l’admiració. Quan penso en Bagó em vénen al cap paraules com lideratge, força, ambició i progrés. Sí, sí, el progrés entès com la capacitat que tenen les empreses de generar riquesa i repartir-la capil·larment en el territori.

Ja voldrien els alcaldes d’ara tenir una part de la valentia i generositat de Bagó. Generositat i intel·ligència, perquè va ser capaç, essent un càrrec destacat de CDC, d’incorporar al seu equip municipal i empresarial destacats militants de l’esquerra independentista, com Josep Puig. Des del PSUC fins al PSAN, el ventall de talent que Bagó va saber captar és una demostració d’aquell no-sectarisme que res té a veure amb els polítics actuals. Bagó afronta ara una investigació darrere de la qual jo hi veig l’ombra del PP. El temps dirà si hi ha irregularitats en la duplicitat de càrrecs. De moment, el temps ens diu que la multiplicitat d’èxits és mereixedora d’un just reconeixement a la seva ciutat natal.

El treball de Josep Lladó, del que pot estar-ne ben orgullós, quasi tant com ho estem aquells que ha tingut a bé considerar-nos en el mateix, és exemple a seguir. Fugint del provincianisme localista de considerar-se la millor terra del món, ha sabut ser fidel a la realitat, remarcant allò que calia, que és molt, i deixant-ho a la consideració del lector.

Però aquest fet, realitzat amb l’aparent contradicció d’una apassionada asèpsia, va més enllà, ja que amb ell incita a l’orgull de poble. Demostra amb paraules i presències el munt de paisatges, fets i personatges valuosos que estan en l’entorn més proper i que potser justament per aquesta proximitat, per la quotidianitat de la coneixença, no sabem valorar tal com es mereixen.

Un orgull de poble cada vegada més necessari, i potser més encara en poblacions com les d’aquest Maresme que aplega aquesta Tribuna. Uns pobles que han sofert una transformació profunda amb l’allau de nous vilatans que massa vegades han desnaturalitzat l’esperit propi, vulgaritzant-los i uniformant-los en aquesta difícil barreja de poble, ciutat dormitori o residencial. Un concepte híbrid, molt difícil de lligar i que moltes vegades ha esdevingut si no mortal, ensopidor.

Josep Lladó explota l’amor pel seu espai natural i el vol fer avinent a tots. En uns moments en els que la globalitat ens envaeix, en què la uniformitat ha esdevingut una mena de falsa comoditat, cal recuperar l’orgull de poble per seguir sentint-nos vius i diferents. El seu recull ens mostra un camí que seria bo d’imitar.