Gaudí, cinema i llengua

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
271

Enguany els premis Gaudí, tal com després s’ha tornat a repetir amb els Goya, han reconegut les dues cintes més punteres, taquilleres i exitoses de la temporada al nostre país: Blancaneus i Lo impossible. Dues pel·lícules, a priori, que ningú hauria qualificat com a “catalanes” però que l’Acadèmia de cinema ens ha fet veure que sí com ara intentarem explicar. Per més obvi que sembli, cal dir-ho, les pel·lícules catalanes són aquelles parlades en la llengua homònima. Pel que fa a les pel·lícules catalanes rodades en llengües estrangeres, s’inicia un procés ple d’equacions matemàtiques i de tants per cents en la participació econòmica. I finalment, hi  ha un desempat per punts en funció de la catalanitat dels talents que hi participen. Operacions que demostren, tot plegat, que el motor cinematogràfic creatiu i econòmic ibèric també es troba a Catalunya.

Tot això provoca que una pel·lícula com Lo imposible, on els seus tècnics i el director són catalans malgrat estar rodada íntegrament en anglès a Tailàndia, acaba essent premiada com a millor cinta europea. I encara més surrealista: considerar la millor pel·lícula en llengua catalana (sic) Blancaneus, un film mut amb intertítols en català (sembla que n’hi havia una única còpia a Arenys de Mar!) però que si un es fixa en els labials dels actors pot comprovar, amb claredat, que la pel·lícula està interpretada en castellà. I si fins aquí és complicat, aquest maremàgnum lingüístic es completa amb la millor pel·lícula de parla no catalana, Una pistola en cada mano, una cinta barcelonesa, amb molt talent català, amb el suport de l’ESCAC, que a Madrid, malgrat estar rodada en la llengua del règim, han menyspreat. Bé, sí, només han premiat Candela Peña. Però aquesta és una altra història…

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí