Gerard Rosés, l’artista de la llum i els colors

Text: Redacció
138


El passat 31 de juliol va morir Gerard Rosés, artista nascut a Barcelona el 1944 i vinculat al Masnou i Teià. Autor d’una destacada obra plàstica, molt personal i innovadora, va exposar a nivell internacional i ens deixa un important llegat de llums i colors, en els seus quadres de cartró, jugant amb els volums i la seva mirada sempre acolorida. Recollim dos fragments de persones que l’han recordat: el crític mataroní Pere Pascual, en el seu bloc ‘Transport públic’ i l’escriptor Francesc Miralles, en el seu espai a la xarxa ‘Monday News’.


‘Gerard Rosés, el joier del cartró’.
Pere Pascual

Gerard Rosés era un rar espècimen que no entenia l’art com element per transcendir en la història i sí com element creatiu que servia per fer reflexionar i essencialment fer feliç a la gent. D’aquí aquesta especialitat en ser poeta del quotidià, en saber convertir qualsevol cosa del dia a dia de la nostra vida en imatge fixa que podia esdevenir obra d’art. La seva ductilitat creativa , l’habilitat compositiva i la creació d’ambients feien que cada passejada per el seu treball et transportés a fets i costums que pertanyien a la seva , a la meva, a la nostre vida. Gerard Rosés era en essència un humanista  que defugia de la intel·lectualitat pedant, per esdevenir home de poble amb coneixements de savi.

La darrera trobada amb llarga xerrada va ser sopant després de ser jurats del Premi Moldumat, amb en Lluís, en Joan i en Didier Lourenço. La conversa com no va ser artística ,va aparèixer de nou l’etern desencís del poc reconeixement de l’obra de l’autor. S’emprenyava en Gerard quan  recordava que mentre que a Alemanya era molt respectat, aquí tan sols els art ferits li fèiem confiança, però mai havia assolit el paper que certament mereixia la seva personalitat i la seva obra. Intentava aconsellar a Didier que comença ara la seva carrera internacional tot convidant-lo a esperar sempre el pitjor, per a continuació esclafir en un optimisme absolut i brindar per l’art, la cultura, els artistes i el país.

Sortosament , com sempre diem, els artistes no ens deixen mai ja que romanen en les seves obres. Estic convençut que Masnou i Teià, pobles als que tant va estimar i es va dedicar, tindran cura de mantenir el seu llegat. Per la meva part jo em quedo amb els records personals de moltes xerrades i amb la frase amb la que em dedicà al seu catàleg llibre:”Contemporeneïtat amb tradició: “A l’amic Pere Pascual, agraït per l’amor que em professa que és mutu”.

Un petó ben fort Gerard i gràcies pel teu art.


Eternitat
Francesc Miralles

Sempre que jo assistia a aquelles vetllades amb ell, trobava en Gerard l’essència de Picasso, vividor (en el millor sentit de la paraula), incorregible, amic dels seus amics, obstinat en defensar la llibertat creativa davant del desert uniforme de la comercialitat. Ell era l’encarnació del que un dia va dir el geni malagueny que va créixer a Barcelona: “Un pintor és un home que pinta el que ven; un artista, en canvi, és un home que ven el que pinta”.

Dono fe que Gerard Rosés mai va ser pintor, almenys amb el seu nom. Pintava el que li donava la gana, sense importar-li si venia un quadre o deu. Va exposar repetides vegades a París, a Berlín i en moltes altres ciutats d’arreu del món, a més d’en la seva Barcelona natal. La seva obra va ser molt elogiada pels crítics i comprada per només uns pocs, com ha passat amb molts grans artistes.

Així i tot, mai es va vendre a l’establishment i va seguir fent allò en el que creia, rebel i pur fins a la fi. Parlo d’un home que podia viure sense diners, i en els seus últims anys va haver de viure amb poca salut, però mai va saber viure una vida que no fos la seva.

Aquest caràcter genuí es reflecteix en tota la seva obra, que no s’assembla a la de cap altre artista del nostre temps.

D’empatia extraordinària amb els joves i els incompresos, no és casual que Gerard Rosés aparegués amb el seu propi nom en la meva bilogia ‘Retrum’, on és l’únic amic del turmentat Christian, capaç de veure la llum en el fosc fons de la seva ànima.

Teià i el Masnou, els dos pobles en què va viure, tenen molt a agrair a aquest artista, i seria de justícia que es prengui la iniciativa d’obrir un museu per exposar la seva obra, que els amants de l’art del futur sabran apreciar més que els d’ara. Mentrestant, ens queda l’immens regal dels seus quadres i, als que vam tenir la sort de tractar-lo, el descobriment que es pot ser radical amb alegria i amabilitat.

Es marxa un cos que es fondrà amb els camps del Maresme, però el seu geni i humanitat, els seus retrats de l’alegria de viure es queden per sempre amb nosaltres. Gràcies per tot això, Gerard. Benvingut a l’eternitat “.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí