“L’obra està documentada a partir de les cròniques que es van escriure eI 1708”

Text: Albert Calls  // Foto: Cedides
160

Pere Anglas (Mataró, 1966) és actor, guionista i dramaturg. És autor d’una desena d’obres teatrals, entre les quals destaquen ‘Entendre’s’ (1995), ‘Confidències’ (1998), ‘Càmping’ (2011) i les versions musicals de ‘Robinson Crusoe’ (2012) i ‘Ventafocs’ (2013). Ha sigut dialogista del serial de TV3 ‘El cor de la ciutat’ i cap de guionistes de programes i sèries infantils de TVE, IB3 i Aragón TV. Amb motiu de la publicació per part de Voliana Edicions del llibre ‘Carles & Belisa’ parlem amb ell d’aquesta obra vinculada amb la història de Mataró i del món escènic.

Imatge de grup de l’equip de Carles & Belisa. Pere Anglas, segon per l’esquerra.

Què hi trobarà el lector a ‘Carles & Belisa’?
‘Carles & Belisa’ és el resultat d’un encàrrec que la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró va fer-me per als actes del Tricentenari. Es tracta d’un retaule musical que explica el desembarcament i l’estada que la consort del l’arxiduc Carles d’Àustria, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, va fer a Mataró el juliol de 1708, en plena Guerra de Successió. Aquest muntatge teatral va ser una activitat complementària de l’exposició ‘Mataró 1714: entre dos mars i dues corones’, que es va inaugurar el setembre de 2014 al Museu de Mataró. Ara, després d’un any de la seva estrena, publiquem el text gràcies a l’editorial Voliana. És una edició molt completa, amb el meu text, les partitures musicals de Joan Vallcorba, les fotografies del muntatge de Pati Martos i els pròlegs de l’historiador Joan Giménez Blasco i del director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí.

Josep Fradera va ser el primer autor teatral que va reivindicar aquests fets històrics a través d’una obra de teatre, amb la qual va guanyar el Premi Joan Santamaria l’any 1982. Al cap de trenta dos anys, ho he fet jo, i d’aquí uns quants anys probablement ho farà algú altre. A mi em quedava la recança, després d’estrenar-la, de no deixar-la publicada. Gràcies a la iniciativa de l’editor de Voliana Edicions, Jordi Solé i Camardons, i de la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, ara puc dir que aquesta edició quedarà per a la història.

La interacció amb la música, com l’han treballat?
En el moment de fer-me l’encàrrec, vaig valorar la possibilitat d’utilitzar tots els recursos teatrals del segle XVIII. Em va semblar que la música hi podia jugar un paper fonamental i vaig parlar amb en Joan Vallcorba, amb qui ja havia treballat en altres ocasions. En Joan és un compositor que s’adapta molt bé a les necessitats dramatúrgiques i que té molt de gust i sensibilitat a l’hora de posar música als versos. Va composar unes peces inspirades en la música popular de l’època i interpretades per flabiol i llaüt. La música apareix constantment al llarg de l’obra, no solament en les parts cantades, sinó també per subratllar o il·lustrar el dramatisme de certs moments.

Què cal tenir en compte en passar un muntatge escènic al paper, com han fet amb la publicació de ‘Carles & Belisa’?
Quan en un muntatge el text hi juga el paper central, és evident que el primer que es fa es escriure aquest text, i posteriorment, un cop escrit, ja es pot plantejar una posada en escena. Al llarg del procés d’assajos, es poden arribar a reescriure versos o a allargar o a escurçar escenes. L’avantatge, en aquest cas, és que, com que l’obra ja s’ha estrenat, l’edició recull les modificacions definitives.

Una particularitat important de ‘Carles & Belisa’ és que està escrita íntegrament en alexandrins, que és com s’escrivia al segle XVIII el teatre, sobretot a França. A Catalunya l’alexandrí no va arribar fins a la segona meitat del segle, probablement de la mà de Joan Ramis, però em vaig prendre la llicència d’utilitzar-lo igualment perquè em semblava que connectava amb una tradició teatral molt recognoscible.

L’alexandrí, degut a la seva llargada i a la cesura, és un vers dúctil, tant a l’hora d’escriure’l com de recitar-lo i dóna molta més llibertat que el decasíl·lab o l’heptasíl·lab. Abans de posar-me a escriure, vaig fer una immersió a l’alexandrí, recorrent als referents més propers, com ara les traduccions que Joan Oliver va fer de les obres de Molière. Em vaig adonar que en el meu imaginari tenia molt arrelada la musicalitat d’aquesta mètrica per les lectures que havia fet des de la meva joventut. És una manera divertida de jugar amb la llengua i que dóna molta facilitat a l’hora de trobar-hi segones intencions.

La utilització del passat històric dóna molt de joc?
L’obra està totalment documentada a partir de les cròniques que es van escriure el mateix 1708 a l’entorn del desembarcament de la reina Elisabet Cristina a Mataró i les trobades que hi va tenir amb el rei. Es tracta d’una mena d’annals de societat que, per damunt de tot, volien subratllar la capacitat organitzativa de les autoritats mataronines, així com també l’estima cap als seus monarques. Escriure a partir de material històric no sempre és fàcil. En quest cas, però, els documents ens parlen dels fets d’una forma tan descriptiva, que haig de dir que m’ho van posar fàcil. Tot i el seu estil retòric, resulten molt divertits de llegir i em van aportar molt de material. Alguns fets són estrictament com s’expliquen als annals, com ara la rebuda que els mataronins li fan a la reina, amb una pompositat més pròpia de Versalles que de Mataró, o la visita d’aquesta a un convent de carmelites. En altres moments m’hi he recreat una mica més, però sempre, això sí, partint de supòsits reals. Per exemple, el rumor que es va estendre per la ciutat que potser la Reina finalment no desembarcaria a Mataró, a les cròniques només s’hi esmenta de passada, però jo, en canvi, el vaig estirar fins a convertir-lo en un dels conflictes importants de l’obra.

Escènicament, quin repte va suposar la posada en escena del muntatge?
El repte estava en trobar l’equilibri entre el caràcter divulgatiu que el marc de l’exposició demanava conservant alhora un to amè i divertit. Volia també donar-li un sentit crític. Mataró es va gastar en menys d’una setmana el pressupost d’un any i mig de l’Ajuntament. Van ser una espècie d’Olimpíades del dispendi, de les quals n’esperaven treure uns rèdits econòmics que, degut a la guerra i a la pèrdua d’aquesta, mai no van arribar. Aquesta postura crítica, d’autor, calia afrontar-la amb finor i sense caure en l’astracanada.

A banda del text, també hi havia un altre repte: totes les peces de l’engranatge, sobretot les de caràcter estètic, també havien d’encaixar perfectament dins l’àmbit de l’exposició. Així, doncs, la interpretació, el vestuari, el maquillatge, la música, tots els elements d’attrezzo, havien de conformar parts d’un tot harmònic sense incórrer en cap anacronisme. Volia crear l’atmosfera necessària perquè l’espectador pogués fer un viatge en el temps i sentir-se com un espectador de principis del segle XVIII. Fins i tot, si hagués pogut, hauria il·luminat l’escena com es feia a l’època, amb espelmes, però vaig renunciar-hi per un tema de seguretat. En aquests sentit, les aportacions d’en Joan Giménez Blasco, comissari de l’exposició, i d’en Carles Marfà, director del Museu, van ser-me de gran ajut.

Un altre aspecte que també m’agradaria posar de relleu és la interpretació. Perquè es fes creïble aquesta immersió temporal era imprescindible que els intèrprets, a més de bons actors i bons cantants,fossin bons comunicadors. Durant una bona part de l’obra s’adrecen directament al públic, i calia una dicció perfecta perquè l’espectador no es perdés ni mitja paraula. Alhora, també havien de ser capaços de treballar amb l’artificiositat del vers sense perdre la veritat escènica. En aquest sentit, la Neus Pàmies i en Xavier Alomà van fer un treball excel·lent.

Què aporta el llibre al musical?
Al musical en general no ho sé. El que és interessant, com ja he dit, és que en aquesta edició, a més del text, també hi publiquem totes les partitures. Aquesta és una cosa que no s’acostuma a fer. A les edicions de teatre musical –penso en ‘Mar i cel’ de Dagoll Dagom, per exemple– hi figura el text però no la música. D’aquí a uns anys, si algú es planteja posar en escena ‘Carles & Belisa’, ho podrà fer sense haver de regirar arxius a la recerca de les partitures.

Tenen previstes moltes presentacions del llibre?
El dia 6 d’octubre, a 2/4 de 8 del vespre, es va fer la presentació oficial al Museu de Mataró. Amb la participació d’en Pep Comas, en Joan Giménez, en Joan Vallcorba i jo mateix, amb la intervenció musical del llaütista Stanislas Germain-Thérien i del flabiolaire Pau Benítez, els músics que van participar en el muntatge. Després farem una presentació a Barcelona –el lloc encara està per determinar– i molt probablement a Lleida.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí