Històries de gats de carrer

Sandra Barrera, Associació Un simple pas.  Voluntàries d’Aprodega
219

Només aquella persona que té o ha tingut animals a casa sap com s’arriben a estimar i com ens preocupa el seu benestar. El vincle que es crea entre un animal de companyia i nosaltres és especial, però no és únic dels animals que viuen a la nostra llar.

Els gats de carrer dels quals en tenen cura persones de forma voluntària s’arriben a estimar moltes vegades com els propis. La connexió i la confiança que s’aconsegueix amb el temps és màgica. Les voluntàries d’Aprodega, l’associació que vetlla per les colònies de gats ferals de Vilassar de Dalt, ho saben molt bé i ens ho expliquen emocionades.

ROSSETA

Vaig començar a ser cuidadora de gats de carrer fa molts anys. Cada dia, de camí a la feina, passava per davant d’una colònia de gats situada a una de les zones industrials de Vilassar de Dalt. Sempre que veia els gats que hi vivien em feien molta pena i de tant en tant anava a comprar paté i els en donava. Com se’l menjaven de contents!

Vaig conèixer altres voluntàries i sòcies d’Aprodega i vaig decidir ajudar de manera regular, alimentant aquella colònia i alguna altra i també fent difusió a les xarxes.

Entre els gats de la colònia, hi havia una gateta rossa que em feia riure molt perquè era una mica esquerpa i sempre feia cara d’enfadada, però veia que en el fons estava contenta de la meva arribada. O de l’arribada del paté! Li vaig posar Rosseta.

Em van comentar que la Rosseta mai s’havia deixat tocar per cap de les voluntàries. Van anar passant les setmanes i, malgrat que no deixava que la toqués, li agradava que li posés menjar i li digués coses boniques. Un bon dia, sense jo esperar-m’ho, se’m va acostar i em va fregar la cama. Estava tan sorpresa i feliç! Això va ser només el començament, a poc a poc em va deixar que la toqués i li fes moixaines i va sorgir un vincle especial entre les dues. A mesura que passaven els dies li anava agafant més afecte. Em feia molta gràcia perquè a vegades em recordava a mi, una mica esquerpa, però alhora molt dolça. I era una gateta tan agraïda!

Malauradament un calicivirus felí, una grip, se la va endur abans d’hora. Ella mai sabrà que jo ja havia decidit portar-la a casa, ajudar-la a posar-se bona i donar-li una llar on esperava que fos feliç. El vincle que es va crear va ser tan fort, que vaig immortalitzar la petita Rosseta en un tattoo. Mai l’oblidaré.

PRINCESA

Fa molt de temps, en una de les colònies de Vilassar de Dalt, vaig trobar una gata que acabava de ser mare feia pocs dies. Era molt dolça i protectora amb els tres petitons que havia tingut, però va deixar que m’hi acostés. De seguida vaig veure que un dels gatets estava malalt i, malgrat fer tot el que vaig poder, no vaig aconseguir que sobrevisqués. Malauradament, setmanes més tard, un altre dels petits va morir atropellat i va quedar només un petitó negre que vaig batejar com a Negret. A la mare li vaig posar Princesa, per la seva elegància i delicadesa.

Un bon dia, després d’uns quants anys d’anar a la colònia a alimentar-los, la Princesa va desaparèixer. La vaig estar buscant per tot arreu, preguntant a les cases dels veïns i a les botigues més properes, però ni rastre. S’havia esfumat! Els mesos passaven i jo seguia alimentant el Negret i alguns gats nous que anaven arribant a la colònia, sempre esperant que un dia la Princesa tornés… Estava molt amoïnada per si li havia passat alguna cosa. Amb els anys havíem creat un vincle molt bonic.

Quan ja havien passat 10 mesos i em temia el pitjor, vaig anar a portar unes pastilles a una colònia que alimentava una altra voluntària. Només aparcar el cotxe vaig començar a sentir un gat que miolava, però no vaig fer-ne massa cas aquell dia. Com si es tractés del destí, vaig haver de tornar un segon cop i aquell gat que miolava se’m va posar a sota el cotxe sense deixar de cridar tota l’estona. Aquesta vegada, vaig esperar que sortís de sota el vehicle. I quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure emocionada que era la Princesa que m’havia reconegut! Després d’anys de tenir-ne cura i anar amb el mateix cotxe a la seva colònia, la Princesa sabia qui era i també estava molt contenta de retrobar-me.

La Princesa s’ha quedat a la segona colònia i ara li porto menjar allà quan puc. Segurament va marxar de la primera a causa de la presència de nous gats dominants que la devien fer fora o la van espantar. Per temps que passa, cada vegada que el meu cotxe arriba a la colònia, la Princesa i els altres gats que em coneixen, surten corrents a rebre’m. És un moment molt dolç que m’omple d’alegria cada vegada que vaig a les colònies que alimento.

Vols fer de voluntari o voluntària? Escriu-nos a aprodega.vilassardedalt@gmail.com o truca’ns al 650 673 495.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí