Ja és primavera: fa fred

Ramon Domingo.  Psicòleg
66

A vegades, la realitat que vivim els humans s’assembla a la naturalesa meteorològica: aparella els contraris. No heu sentit que a vegades aquella persona que tant admirem i estimem, ens fa molta ràbia? Aquesta ràbia –que a vegades es diu enveja– respon a sentiments contraris  i contradictoris  que  sentim com a patiment… patiment, físic i mental.

Desitgem, amb tota lògica, que ja comenci a fer caloreta, però mira tu, fot un fred que pela, sobretot al matí!

Voldríem que s’acabés l’ambient de tensió política i social, i cada cop es descobreixen més irregularitats i pressions per tot.

Poder tolerar, comprendre i actuar en front d’aquest sentiments i/o situacions contradictòries de manera que ens aportin més recursos i més saviesa, m’atreviria a dir que, no solament és la base de la salut mental, sinó que també fonamenta els moments històrics i socials que han sigut més positius per a més persones.

Podríem considerar, per exemple, que quan la burgesia comença a enriquir-se, valorant la riquesa i el comerç com una base d’intercanvi social més igualitària que la dictadura de les monarquies reials, la humanitat fa un pas cap a superar la ràbia que generava el poder absolut a la vida de la majoria de la població.

Els qui lluiten per la igualtat compartida entre els pobles i les persones, tot i la seva dificultat, es proposen convertir l’enveja que genera la desigualtat social, monetària, etc., entre els pobles o les persones, en un intercanvi més ajustat; tot i que moltes vegades, el procés per aconseguir-ho sigui difícil i no s’aconsegueixi totalment.

En aquest procés d’aconseguir més justícia i més repartiment igualitari, sovint s’aconsegueix el contrari, o no s’aconsegueix del tot el que es proposava en un primer moment històric, però la majoria de vegades es retorna a una situació on hi ha una mica més de coherència entre el… fred i la calor.

És clar, sempre n’hi haurà que no solament es negaran a acceptar aquestes mesures diguem-ne igualitàries, i donaran per fet la normalitat de la submissió a les normes imposades (aquell oxímoron del “imperio de la ley”) i a les “desigualtats necessàries”.

Així, l’esperança en les possibilitats que els canvis personals i socials siguin per anar una mica endavant –encara que sembli que retornem sempre al punt de partida que suposa l’explotació dels uns pels altres– depèn sobretot dels acords que podem anar fent entre contrastos i divergències, més que de la pau dels morts i la inacció, ja sigui personal o social.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí