“Jaume Fuster pertany a una generació amb consciència que calia fer entrar la literatura catalana a la modernitat”

Text: Albert Calls
313

Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) és professor de llengua i literatura catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Salamanca. Autor de diverses publicacions i director de la col·lecció “crims.cat” de l’editorial Alrevés, desenvolupa una intensa activitat investigadora en l’estudi del gènere negre i policíac en llengua catalana i castellana. Parlem amb ell del seu darrer llibre ‘Jaume Fuster, gènere negre sense límits’, que recorda la figura d’un dels més destacats autors de la literatura catalana contemporània, treballador incansable i precursor en el gènere a casa nostra.

Jaume Fuster (1945 – 1998), amb el pas dels anys ha esdevingut un referent de la literatura de gènere en llengua catalana. Què l‘impulsa a vostè a escriure aquest assaig?
Principalment, el seu oblit. Fa temps que el vaig llegir, el vaig analitzar a la meva tesi i n’havia fet alguns articles. Han passat els anys i ningú n’ha fet pràcticament res tret d’algunes petites excepcions. El seu fons –dipositat a la Biblioteca de Catalunya– em sembla que només l’he tocat jo. Una llàstima, un escriptor que va lluitar tant pel seu país i per tota una generació. De tota manera, no és l’únic. Només cal veure Manuel de Pedrolo, Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Terenci Moix i molts d’altres. Aquest país és així, t’enterren i adéu-siau.

Fuster s’emmarca de ple en la literatura de la dècada dels 70. Quins trets determinen els escriptors d’aquests anys i, per tant, al mateix Jaume Fuster?
Doncs sobretot la consciència que calia fer entrar la literatura catalana a la modernitat, trencar amb les idees noucentistes i assolir que arribaven nous temps. Això comportava un risc, però alhora també una transgressió com ara la innovació de tècniques textuals, experimentacions narratives i també la inclusió dels gèneres populars (entre ells, el policíac) gairebé inèdits als setanta. En aquest sentit, val a dir que els “Ofèlia Dracs” (col·lectiu literari que publicava llibres de gènere en català) van fer una feina ben meritòria. Al final, per ser un país normal hem de tenir tota mena de literatures.

Fuster inaugura un camí sense aturador per a una literatura que anomena de “lladres i serenos”. Quin tipus de novel·la entraria en aquesta descripció?
Fuster combina amb mestratge el gènere negre i el policíac. D’una banda, el concepte del joc és cabdal per entendre la seva obra, així com també la crítica social i el realisme brut dels escriptors nord-americans. A això li hem de sumar el seu compromís amb allò que explicava i també l’esforç metaliterari per anar introduint referents a la literatura catalana per tal que el públic pogués conèixer qui era Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Ross Macdonald i també Arthur Conan Doyle i Agatha Christie. Només cal llegir els seus articles teòrics per adonar-se de totes aquestes qüestions.

Quins són els principals cicles narratius de l’obra de Fuster?
Doncs són quatre. El cicle “Enric Vidal”, segurament un dels més crítics i polítics que mostra l’escriptor més compromès davant de la situació del franquisme i postfranquisme. El cicle “Lluís Arquer”, el més detectivesc i segurament el més proper a la narrativa nord-americana dels baixos fons. Finalment dos cicles més: el d’homenatges a Humphrey Bogart i Hèrcules Poirot i l’experimental, on Fuster tracta d’engrescar a la lectura a tota mena de públics a través de diferents juguesques narratives. Sens dubte, quatre cicles ben heterogenis però d’una gran importància a la nostra literatura.

Quina és la dificultat amb què es troba Jaume Fuster per fer literatura de gènere en la Catalunya de la represa?
Tota. Té dos precedents, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis però ha d’obrir camí. Amb ell, comença la modernitat del gènere i també gairebé el missatge polític dins del gènere (val a dir que Fuster era un lector empedreït dels escriptors francesos compromesos dels setanta com Jean Patrick Manchette, Didier Daeninck o Marc Villard etc…). Després de Fuster, en vindran molts altres com Manuel Vázquez Montalbán, Francisco González Ledesma i Andreu Martín.

Jaume Fuster, va ser però molt més versàtil en la seva activitat literària… Impulsa, en certa manera, els primers intents “més o menys normalitzats” de la professionalització dels escriptors a Catalunya…
Que fos versàtil respon a la necessitat d’omplir molts buits. Calia fer literatura de detectius, però també calia engrescar a tota mena de públics i també animar a què els companys de generació s’hi engresquessin a escriure productes d’aquesta mena. El col·lectiu “Ofèlia Dracs” abans citat n’és un bon exemple, però també la direcció de “La Negra” de La Magrana, on Fuster va ser capaç de reunir una primera generació d’escriptors de novel·la negra com Antoni Serra, Margarida Aritzeta o fins i tot, Maria-Antònia Oliver.

Amb les seves obres vostè va tancant el cercle d’estudis del gènere policíac i negre en català. Cap a on enfocarà el seu proper treball?
Doncs ara mateix estem preparant un llibre de terminologia, conjuntament amb el màxim especialista del gènere, en Jordi Canal. Esperem que sigui un llibre útil per a tots aquells que encara no saben molt bé definir el gènere negre i el policíac i també una guia pels més entesos.

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí