La Justícia: valor ètic o recurs de poder?

Albert Botta.  Professor de Filosofia
100

«La justícia no és altra cosa que allò que és més útil al més fort». El sofista Trasímac descriu així què és la justícia quan s’enfonsa la democràcia a l’Atenes clàssica. Antifont hi afegeix l’observació d’influències incertes en la gestió de la justícia. A qui més qui menys li sona que un muntatge d’acusacions i falsedats va portar a Sòcrates a la mort (no hi fa res el costum d’aleshores de fer els ulls grossos per deixar que els condemnats fugissin, i que Sòcrates refusés fer-ho). Plató, colpit per aquella injustícia, crema les seves poesies i inicia l’Idealisme posant la Justícia a dalt de tot del Món de les Idees, després de l’Ideal de Bé i de l’Ideal de Bellesa.

La distinció entre administració-de-justícia i Justícia-ideal-ètic es renova en la Il·lustració: Locke afirma el dret legítim a revoltar-se contra una injustícia del poder. Montesquieu hi afegeix la clàssica separació i independència dels poders (legislatiu, executiu, i judicial) com a requisit de legitimitat de l’Estat. En el tombant del nostre segle, Rawls diu que l’Estat decent és aquell que, tot i no ser gaire democràtic, té una administració de justícia prou independent del poder, i respecta els Drets humans.

Tot plegat és una qüestió de grau perquè, estadísticament, pobres i rics no tenen les mateixes possibilitats d’anar a raure a la presó. La gran majoria de presos no té vincles positius amb el poder dominant. Indicadors de classe alta -vestit, gestualitat, vocabulari, bona aparença, formació acadèmica superior, anar polit, ser blanc, etc.- s’associen a sortir més ben parat en un procés en què decideix un jurat popular. Anàlogament, Antifont ja pregunta si és just que disposar d’un bon advocat en el joc judicial afavoreixi els interessos propis.

La Justícia com a valor ètic no pateix descrèdit (excepció feta de posicionaments teòrics nihilistes). En canvi, tota administració té un nivell de crèdit/descrèdit lligat a la percepció social de Justícia. El relat social que construeix el poder sovint és decisiu, per bé que sentències com la de la Manada segurament fan de molt mal presentar. Sense percepció de legitimitat ètica, encara ho empitjora més i ho desacredita tot la parafernàlia d’honorabilitat, retòrica, togues, emblemes, i estrada dels uns en contrast al nivell inferior de qui és administrat i relegat a un paper passiu, primer dempeus i acabat assegut en un seient senzill i sense taula.

 

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí