La La Land

Jesús González.  www.twitter.com/jesusgonnot
52

‘La La Land’ va inaugurar la passada edició de la Mostra de Cinema de Venècia i ja, en aquell moment, va dividir la crítica. Mig any després arriba a les cartelleres i, novament, tornar a dividir el públic radicalitzant encara més les reaccions a favor i en contra. Aquesta polarització es deu a què en els 5 mesos entre la presentació i l’explotació comercial s’han posat en marxa els mecanismes publicitaris de Hollywood.

La promoció de ‘La La Land’ ha defensat la idea d’un espectacular musical, més gran que la vida, que no decep perquè ens parla de compromís amb un mateix i els seus somnis, d’amor i de la ciutat de Los Angeles (que mai ha estat tan estimada pels turistes com sembla ser que ho és ara). I, si bé tot això és cert, el film de Damien Chazelle (director de ‘Whiplash’, una altra pel·lícula d’extrems) no és ni l’únic musical que parla dels somnis artístics ni d’amor a Hollywood. I per demostrar-ho només cal citar títols com ‘Cantando bajo la lluvia’ o ‘Ha nacido una estrella’. I és que ‘La la Land’ és una pel·li desigual. No és la gran obra mestra que redimirà un gènere, el musical, que sobreviu a cops cíclics d’efectismes (Pel·lícules infantils, ‘Moulin Rouge’, ‘Mamma Mia’…) o recuperant èxits de Broadway (‘Chicago’, ‘Los miserables’…).

Damian Chazelle, director i guionista del film, ha apostat per recuperar l’estil esplendorós dels musicals de la Metro, creuat amb el color i la frescor musical del francès Jacques Demy (‘Las señoritas de Rochefort’, que ja era un homenatge a Hollywood) i el toc indie, a l’estil de Woody Allen, de ‘Todos dicen I Love You’. Tot plegat per explicar la història de dos artistes i el difícil moment de l’elecció entre l’amor o l’èxit professional, un argument calcat (o homenatjat) d’un gran film a reivindicar com és ‘New York New York’, de Martin Scorsese.

Aquest joc de cites i referències, a les que cal afegir ‘Un americano en París’ i ‘Una cara con ángel’, per les referències parisenques, converteixen ‘La la Land‘ en un Nostalgia film (com ‘Rogue One’) que no ofereix massa cosa més que un tractament fotogràfic (molt acolorit) acord amb els temps digitals que corren, amb una càmera ballarina que gosa fer plans i seqüències tan espectaculars com el de la seqüència inicial.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí