La realitat de la tragèdia

Ferran Planell.  Escriptor
270

Jugant a escriureAvui m’he llevat a les cinc de la matinada. Cada dia surto més d’hora. La calor m’aixafa el cos fins a fer-me perdre les poques forces que em resten. Aquest estiu serà dur; molt dur. Tot i que si he de ser sincer, la fresca no deixa de ser una justificació més, una altra de les tantes que el meu cervell s’esforça a trobar per seguir una certa coherència de pensament. Un quelcom més per mantenir-me dins d’un nivell de cordura acceptable. La veritat és que prefereixo practicar amb els carrers gairebé buits. Encara no sé ben bé què cercar-hi, però, vull començar a acostumar-me al seu tuf desagradable.

Ja m’he fet amb un pal. M’he fixat que la majoria dels que seran els meus competidors en duen un. El meu és d’alumini i molt portable. Encara recordo quan vam comprar aquella escombra, era la més cara de la botiga. La dona no se’n sap avenir que hagi desaparegut. Abans d’arribar a casa l’encabeixo en aquella escletxa que tant vaig criticar atribuint-la a una deixadesa dels paletes i que ara trobo d’allò més encertada. Molt serà que un dia me’l fotin.

Tot i que encara no m’he atrevit a recollir-ne res, obro la tapa, hi insereixo el pal a fi de travar-la i em quedo guaitant una estona fins que l’ànima em put. Llavors retiro el pal d’una estrebada i em deixo acabar d’embafar per l’aire corromput que surt en comprimir-se. Just és el moment en què, cop rere cop, la meva vida passa sencera i fugissera per davant meu i s’atura per recordar-me tal i com em sento.

Suposo que arribat el moment, aprendré ràpid a discernir quin color em convé més obrir primer segons necessitats: menjar, reposar algun estri, cercar quelcom susceptible a ésser venut… Estic convençut que si camino lleuger i vaig per feina, les meves troballes es veuran recompensades. No sóc cap xavalet de vint, però als meus cinquanta encara em conservo, si no fos per aquesta calor… D’aquí dos mesos se m’acaba el subsidi que em van concedir i les dues cases on mentre la dona neteja jo mantinc el jardí, ja fa temps que ens diuen que si la cosa no millora hauran de retallar despeses. L’aposta pels contenidors ha de ser prou bona, sinó, de què cada cop hi hauria més gent remenant-los?

L’udol persistent del husky del veí m’ha despertat altre vegada. Mentre prenia consciència del somni, he guaitat cada racó de l’habitació a la penombra tot fent lliscar la mà pel suau llençol de ras. Sortosament per a mi de moment només ha estat això, un somni; però, quan més tard esmorzant llegeixo a la premsa que la meitat dels qui han caigut en la desgràcia de l’atur ja no tornaran a trobar mai més feina, penso en que fàcil és que una mala jugada de l’atzar el pugui acabar convertint en realitat.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí