“La temàtica, la història, t’escull, et troba”

Text: A. Calls  // Foto: S. Riera
193

L’autora argentonina Emília Illamola, després d’haver publicat diversos títols en català com el llibre de prosa poètica ‘Fraccions’ (Viena Edicions, 2012) i les novel·les ‘Jocs de llunes’ (Nova Casa Editorial, 2014) i ‘Una certa onada’ (Quorum Llibres, 2015), amb ‘Más allá del cielo azul’ afronta ara la narrativa en castellà. Parlem de la seva tercera novel·la, de recent publicació, a càrrec del segell Nova Casa Editorial.

Què hi trobarà el lector a ‘Más allá del cielo azul’?
Una història en la que la protagonista emprèn un viatge personal, es pot dir que real i alhora imaginari, per tal de prendre distància i centrar-se, per mirar de recuperar el que li sembla que ha perdut.

Després d’escriure diversos llibres en català ho fa ara amb una obra amb castellà. Quin ha estat el motiu?
M’és difícil d’explicar, però el que puc dir és que és cert que la temàtica, la història, t’escull, et troba. I és així com va sorgir la idea d’escriure ‘Más allà del cielo azul’, que en certa manera, està pensada en castellà.

La seva narrativa s’entrellaça amb la poesia. Parlem sobretot de prosa poètica. És conscient d’això?
Sí, hi estic entrant de mica en mica, perquè encara que em costa molt veure els límits del com i del què escric, sóc conscient de l’equilibri que em manté en aquesta fina línia que separa, o enllaça, la prosa amb la poesia.

Quin és el seu proper projecte literari?
Estic treballant per publicar un recull de relats, o narracions, contes o monòlegs, no ho sé bé, que estan en la línia del que he escrit fins ara.

UN FRAGMENT DEL LLIBRE
Más allá del cielo azul d’Emília Illamola“Primero piensa, murmuré. Pero me di cuenta de que pensar, en aquel momento, costaba mucho. Una sensación que empezaba en mi mente se fundía y recorría mi cuerpo, convirtiéndose en miedo. Sentía un escozor dentro de mí.

Temblaba cuando puse los pies en la calle al bajar del autobús que me había traído desde el aeropuerto. Encaminé mis pasos hacia el lugar que durante todas aquellas semanas mi mente no había abandonado, nuestra casa.

Tu casa, claro, para decirlo en propiedad.

Me sentía aturdida y el ruido de la ciudad parecía reverberar en mis oídos”.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí