La vida de Pi

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
239

Partint d’un bestseller d’èxit de Yann Martel, Ang Lee ens presenta La vida de Pi, una cinta que bascula entre el film de catàstrofes i el relat d’iniciació a parts iguals. Pi és un jove que sobreviu a un naufragi i passa més de 200 dies perdut a l’oceà en companyia d’un tigre que també s’ha refugiat al bot salvavides. I aquest és el punt més fort de la pel·lícula: l’epopeia del jove enfrontat a un món fantàstic i meravellós malgrat les situacions de perill que experimenta. I aquí és on el realitzador taiwanès demostra el seu domini de la càmera per explicar una història i el seu poder per crear imatges captivadores.

Però Lee, suposem que seguint la idea original del llibre de Martel, ens posa un parany en amagar-nos fins al final l’esfereïdora història real que ha quedat sublimada dins el relat de Pi. Com a espectadors del film (com a lectors) aquest fet no ens suposa cap problema. Els éssers humans necessitem la ficció, ens alimentem de mites i d’històries i per això som capaços d’acceptar la fascinant aventura del nàufrag. En part perquè, com a relat d’iniciació, no ens costa veure els paral·lelismes entre de la lluita home-animal i l’autoconeixement i domini de les emocions del pas a l’edat adulta.

Però, per altra banda, Lee i Martel ens diuen que si ens creiem aquesta història és que som capaços de creure en déu. I aquí comença el dilema (quin déu?) perquè al principi del film hem vist com Pi s’interessa per totes les religions alhora sense casar-se amb cap (fins i tot la de la ciència, que ve representada pel seu matemàtic nom). I aquest últim gir porta la pel·lícula al naufragi en el pantanós sincretisme del new age més recalcitrant.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí