L’enveja i l’agraïment

Ramon Domingo.  Psicòleg
58

L’enveja, des del punt de vista psicològic i psicoanalític, seria “el sentiment irritant que vivim de manera conscient i sobretot inconscientment, cap a una altra persona que posseeix i gaudeix de coses desitjables que nosaltres volem tenir i intentem arrabassar” (M. Klein).

Un sentiment que tothom coneix: quan diem o pensem, admirativament: que guapo/a és! Que rics que són! Quina bona vida que tenen, quin suport social que reben, com gaudeixen quan estan junts, etc., manifestem, suaument o més agressivament, com ens agradaria ser així.

Doncs bé, sembla que la nostra vida mental, està “farcida” en el seu origen per aquests sentiments, profunds i visibles moltes vegades en les relacions de família, en l’elecció d’amics, aficions, en definitiva en qualsevol relació, personal o material que desitgem i tenim. La part “fosca” és que per aconseguir el que ens agrada tant, podem fer-ho de moltes maneres, i la majoria d’elles “arrabassadores”.

Als infants cal advertir-los permanentment que les coses no es prenen dels altres, que cal demanar-les. I quines filigranes relacionals no han de fer els cuidadors per aconseguir aquesta manera de negociar! El nostre programa mental de “m’agrada – ho vull – ho prenc” cal mediatitzar-lo amb un: ho demano i un gràcies! Convertint el procés en una font de plaer.

Quan ens quedem a l’etapa de prendre agressivament allò que volem, estem manifestant moltes vegades el pànic i la culpa a no ser atesos , una certa cobdícia i plaer en l’agressió, així com la ràbia per la nostra incapacitat per escoltar i comprendre (i aprendre), en siguem conscients o no.

Massa vegades el món intern dels individus es construeix sobre les dificultats d’aconseguir el necessari per poder estar agraïts, i massa vegades per aconseguir el que es vol dels altres els agredim per obtenir-ho. La pròpia agressió ens impedeix valorar el que hem obtingut de forma forçada, dificulta greument el reconeixement de que allò que hem pres o destruït no era nostre sinó d’un altre, es digui pare, mare, mestre o sistema social i polític.

Els fills a qui hem donat la vida, volen independència i marxar de casa: ho han de fer per poder créixer i aprendre a gestionar la pròpia enveja. Hi ha qui ho entén com una manca d’agraïment i per tant, no solament es sent “atacat en els seus principis”, sinó que es sent decebut i fracassat, acusant-los de desagraïts, oblidant el que ens han donat ells(!).

Aquestes són, doncs, les dues cares de l’enveja: l’agraïment i l’agressió. Depèn de com hàgim gestionat els processos de desitjar sobre els altres, tindrem més facilitat o menys per entendre i aprofitar els valors d’allò que ens agradava tant. Es digui democràcia, independència, o fins hi tot lleis i justícia.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí