Los amantes pasajeros

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
294

Les estrenes de Pedro Almodóvar són esdeveniments importants. Ja sigui perquè és el director espanyol amb més projecció internacional, pels seus enfrontaments públics amb els crítics (tal com també passa amb directors com Isaki Lacuesta o Albert Serra), o bé pel ressò de les seves promocions que treuen a passejar el circ de la fauna hispànica madrilenya. El cas és que Almodóvar amb Los amantes pasajeros retorna al passat “petardo” de les seves comèdies de “La Movida” de la que Mujeres al borde de un ataque de nervios n’és l’exemple paradigmàtic.

Al seu nou film el manxec canvia la direcció de la seva filmografia recent basada en melodrames que tendien a la tragèdia del que seria el cas més dolorós La piel que habito, una pel·lícula immensa, cruel i molt sofisticada. Los amantes pasajeros, per la seva banda, es col·loca en les coordinades de la comèdia desmesurada, desinhibida i molt gai. Però sembla que, després de tant drama contingut, el director no ha sabut trobar el tempo i la cinta pateix un gran problema de ritme, presentant escenes molt divertides al costat d’altres molt tedioses.

El trio protagonista d’“hostessos” (on destaquen uns grans Areces i Cámara) compta amb els millors moments de la cinta (coreografies, drames personals, diàlegs picants…) que presenta, a l’estil de paràbola crítica, un avió on tots els ocupants de la classe turista han estat sedats per prescripció del pilot. Però el film flaqueja quan busca el drama personal de diferents passatgers de primera classe. Cal destacar l’alt contingut sexual dels diàlegs, que eleven el nivell de comèdia, però es troba a faltar més agosarament, més incorrecció. Possiblement és el preu que s’ha de pagar per tenir un film distribuït a tot el món per la Warner Bros.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí