Los Miserables

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
250

Partint d’una novel·la de Victor Hugo, una de les més importants de la literatura universal, es va fer un musical, Les Misérables, que col·lecciona fans a tot el món. Les causes d’aquest fenomen són diverses. Per un costat tenim unes excel·lents cançons que resumeixen la gran trama ideada per Hugo. Unes composicions que, habitualment, són elevades de l’alçada de música a la d’òpera. Aquest debat, massa sovint, fa oblidar que a nivell històric l’obra retrata una de les revoltes populars al París previ al fracàs definitiu de la Comuna. També, en un camp més social, Hugo va denunciar la desigualtat de classes així com l’arbitrarietat de les lleis humanes capaces de convertir un lladregot en un convicte de per vida.

Amb motiu del 25è aniversari del musical, Hollywood entra en acció amb el rodatge d’una versió cinematogràfica, que ha estat motiu d’alguna polèmica. Cal tenir en consideració que el llenguatge escenogràfic i el cinematogràfic no són el mateix i que, per tant, no ho és tampoc interpretar en la distància d’un escenari que en la proximitat d’un primer pla. Tom Hooper, el seu director, decideix fer una aposta arriscada: durant el rodatge es prescindirà del playback  i els temes seran interpretats en directe pels actors amb l’ajut d’un pianista, afegint-li a posteriori la música convenientment orquestrada. L’encert d’aquesta opció és que aposta pel sentiment i l’emoció més que per la correcta interpretació musical, oferint unes actuacions d’alt voltatge emocional i emocionants. Hooper també es decanta per una posada en escena que trenqui la frontalitat teatral. La càmera penetra dins l’acció sobrevolant París i les seves barricades o bé acostant-se el màxim possible als intèrprets per tal d’obtenir el seus pensaments més íntims.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí