Luther King, als 50 anys de la seva mort

Xavier Garí de Barbarà.  Doctor en Història Contemporània
101

Aquest 2018 fa 50 anys que van assassinar Martin Luther King (1968-2018), el pastor evangèlic de Montgomery que va encetar la més gran lluita no violenta impulsada als Estats Units en el segle XX. Del més notable del líder del moviment pels drets civils nord-americans, en destacaria tres aspectes no sempre prou coneguts.

En primer lloc, que el primer pioner de debò no va ser ell en aquesta llarga lluita; en va ser una dona, afroamericana també, que va convertir la indignació en oposició frontal i, aquesta, en lluita constant. Estem parlant de Rosa Parks, que va morir fa poc i que és la figura que va decidir Luther King a impulsar l’organització del que ell mateix anomenava com a “atac” no violent. Rosa Parks va tenir la sort de veure amb els seus propis ulls l’elecció d’un president d’origen afroamericà al capdavant de la presidència dels Estats Units, cosa que la mort violenta de King li ho va impedir; és a dir, Parks veié el principi i la culminació d’una lluita.

En segon lloc, dèiem que la no violència, per al pastor King, era un “atac” perquè considerà sempre la no violència com una lluita ferma, l’ús d’una força que, en sí mateixa, mai pot fer mal, mai pot destruir, mai pot utilitzar la violència. Malgrat això, King defensava de fer servir dos atributs avantatjosos dels exèrcits: l’organització fèrria i la disciplina clara. L’atac no consistia especialment en ser físic o directe i menys lesiu, però sí en ser permanent i constant, coherent i compromès. Fet amb rigor i serietat requereix d’una bona estratègia, una gran disciplina i una necessària coordinació. King va saber dotar el moviment d’aquests elements, sempre imitant els valors i els camins de Gandhi (que tant havia llegit i estudiat), però buscant amb decisió com adaptar-los al context cultural, polític, moral i religiós nord-americà.

En tercer lloc, Luther King trobà en la seva lluita i la de la seva gent, diferents intents de forçar el camí de la violència, que sempre comptà amb la desaprovació total del pastor King. El que demostrava aquesta situació és que la lluita no violenta, per més ben preparada i organitzada que estigui, no pot aconseguir que tots els que busquin el mateix objectiu escullin els mateixos mitjans. Així, com demostrà Luther King i també Gandhi, sempre hi pot haver qui vulgui escollir el camí més ràpid però no el més curt, però això no és imputable mai als què han escollit el camí més lent perquè van més lluny.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí