Maria Sanplà, l’escriptora que trenca silencis

Jordi Montlló.  Laura Bosch
452

El passat 22 de setembre es va presentar a Cabrils la primera novel·la publicada de l’autora de Vilassar de Dalt Maria Sanplà: El silenci de les cases (Pagès editors). Sanplà va conversar amb Jordi Montlló sobre el procés de creació literària del seu treball. Tot seguit, reproduim un fragment de la xerrada.

Maria, s’ha escrit molt sobre la ficció. El personatge de la Marta fa un assaig sobre l’escriure. És una de les tres textures que té l’obra. Quan, com i per què vas decidir a fer-te escriptora? Va ser per vèncer la mort o per trencar les muralles, o per sobreviure perquè no saps viure, com diu la protagonista del llibre?
De fet, no va ser cap decisió presa. Més aviat és el final d’un llarg camí de papers, paraules, llibres i papereres. Un moment de maduresa de l’escriptura. Em preguntes si va ser per vèncer la mort, i només et puc contestat que la paraula escrita perdura més enllà de la mort. L’obra conserva tot allò que no vols que mori. Per trencar muralles? No, més aviat per caminar-hi per sobre, és més senzill. Pensa que aquestes preguntes que em fas són afirmacions de la protagonista del llibre; no meves. Sobre la darrera pregunta et diré que, en el meu cas, escriure em permet viure dues vides; la meva i la dels personatges que creo.

La vida és la matèria primera per a l’escriptor, com diu la Marta?
En aquesta pregunta la Marta (la protagonista) i jo, sí que pensem igual. I sí; la vida que conec, la meva vida, la que m’envolta, distorsionada per la meva visió. Reflectida en els diferents personatges. En les veritats dels meus personatges hi trobo una mínima comprensió del món. Són una humil exploració de l’existència.

Escriure és recollir els dolors de la memòria i transformar-los per salvar-te?
A vegades sí. És la rebel·lia de l’art, la recerca de la felicitat. Sublimar el dolor per tornar-lo art, bellesa o com a mínim tornar-lo útil. Per salvar-te? No, per trobar-li alguna utilitat.

Es pot ser un bon escriptor sense patir? Dius en boca de la Marta: “Creació igual a dolor, no creació igual a més dolor encara”. On és l’esperança?
Això deu dependre de l’escriptor. Majoritàriament la història de la literatura així ho reflecteix. Més aviat estic parlant de la profunditat que et dona el fet d’haver “patit” i entenc que “patir” ho fem tots, només que alguns el transformem en paraules. Aquí entraríem en la dicotomia que deia Kundera: escriure com a lleugeresa o escriure com a pesantor… o una sàvia barreja dels dos conceptes. On és l’esperança? No ho sé, potser en poder continuar escrivint.

Conec el paisatge que descrius i l’he trobat encara més bell i he admirat la prosa; com es pot dir tant en tant poc? La sensació de calma i serenor del paisatge és la mateixa que produeix el personatge de la Milena. Em refereixo al fet que, la Milena tot i haver passat tot el que ha passat a la vida, transmet serenor i pau. Es veu que està bé amb ella mateixa i amb l’entorn. És així?
És així. La Milena és una dona sàvia que demostra que al final de la vida pots dibuixar un somriure. Potser amb ella podries recollir el difícil concepte d’esperança. Va ser un personatge que aviat va caminar tota sola, té una forta personalitat i es fa entranyable.

És el silenci on viuen les dones de l’obra carregat d’amor, de tristesa, de maltractaments i de mort

Com a lector aficionat puc entreveure algunes influències o similituds. Qui són els autors o autores que més t’han influït? Però abans de seguir, t’he de fer la pregunta que ens fas a tots a classe… de què tracta l’obra? O com diries als teus alumnes, quin és el tema?
Parlo de l’amor i et puc dir que en parlo sobretot en un context de silenci. Fins i tot en els capítols més cruents i tristos, l’amor, com el silenci s’escampa per l’obra.

En són molts i moltes. Pensa que de ben petita ja era una gran lectora i hi ha moltíssims autors que han deixat una influència en mi. Des de Mercè Rodoreda i Valerià Pujol, a Muller, Kristof, Woolf, Duras, Barbal, Benedetti, Kundera, Shakespeare, Auster, Millás i molts i molts d’altres amb qui estic sent injusta. El que sí et puc dir és que sento una atracció especial per les autores, potser perquè són dones com jo i m’hi identifico més.

El que és segur és que l’obra és molt difícil d’etiquetar. És complexa, que no complicada. Estem massa acostumats a què ens donin les coses mastegades?
Diuen els editors que el gran públic sí. Que vol anar per feina i llegir de manera lineal i senzilla. Però, també hi ha un altre públic capaç de llegir obres més “complexes”, per dir-ho d’alguna manera. A vegades, també s’ha de tenir l’oferta perquè hi hagi demanda.

Sincerament, hi ha poques novel·les amb una densitat i una potència tan gran en les seves imatges. Les imatges del silenci potser són les més potents. El silenci de les cases és el silenci amb el que han de viure les dones? Si les cases parlessin què explicarien?
Sí. És el silenci on viuen les dones de l’obra carregat d’amor, de tristesa, de maltractaments i de mort. Un silenci dens que ocupa l’obra i que comença a esberlar-se a partir de l’obra de la Milena i més tard a partir de l’assaig de la Marta. Si les cases parlessin ens explicarien els diferents silencis dels personatges, alguns els arribem a conèixer al llarg de l’obra.

Et sents còmoda amb la definició d’escriptora que crida silencis?
Em sembla que tothom que escriu crida silencis, d’una manera o d’una altra. El fet de crear una obra, per a mi, ja és trencar un silenci. Encara que sigui en el complex mon de la ficció. Tot i així, també t’he de dir que és la Marta, la protagonista, qui crida silencis; jo només els trenco.

Com afrontes l’escriptura de capítols tan colpidors com “Uns cèntims” o “Àngels sense ales”? Com t’afecta anímicament?
Són capítols especialment durs i colpidors. Després d’escriure’ls sento que he rescatat dones de l’oblit i les he fet protagonistes d’un final, que a diferència de la vida real, a la novel·la, a vegades, acaba bé.

El que sí et puc dir és que sento una atracció especial per les autores, potser perquè són dones com jo i m’hi identifico més

M’agrada especialment com tractes el tema de la postguerra/guerra. De fet barreges temps en el mateix espai. Crec que hi ha moments, sense dir-ho explícitament, que poden servir tant per el període 1936-39, com per després del 40.Has despullat aquesta època de totes les capes que el temps, la ingenuïtat i els malintencionats o mitòmans l’hi han anat afegint. Li has esquinçat qualsevol aparença d’heroïcitat, de mística; per mostrar la cruesa nua, quan parles de por, de gana, de misèria (física i espiritual, sobretot espiritual), pobresa, odi, dels vençuts i dels vencedors.
Mai no he pretès escriure una novel·la sobre la guerra. Se n’han escrites moltes i molt ben escrites. Només he volgut presentar uns personatges trencats, per qualsevol guerra/postguerra i veure com poc a poc van sortint de situacions molt dures. Són personatges especials, en el sentit que més que una descripció llarga a molts és el gest o la mirada cap a la vida allò que els defineix.

Jugues amb el temps. Mostres una escena i uns capítols, més endavant mostres escenes anteriors a la que havies mostrat, intercalant personatges, espai i temps, teixint una fina xarxa que atrapa el lector i no el deixa anar fins el final.
No he pensat en cap moment que l’ordre fos important per entendre l’obra. Els capítols són molt curts i densos. Hi ha força personatges que anem coneixent al llarg de l’obra. Presentar-los teixint aquesta xarxa que tu dius, m’ha anat molt bé per fer que la persona que llegeix es vagi enganxant poc a poc als diferents personatges i els acompanyi al llarg de l’obra.

La primera vegada que vaig llegir-la va ser com una riuada d’aquestes que ens afecten al Maresme. Una riuada de sensacions, emocions, informació. No podia deixar de llegir, com la Marta amb la novel·la de la Milena. La riquesa del llenguatge amb la simplicitat aparent de les construccions. Quantes vegades has treballat cada capítol?
Moltes. L’escriptura és reescriptura. El que realment crea l’obra és la reescriptura. Hi ha capítols reescrits cap a trenta vegades. Aconseguir, com tu dius, dir molt en poc espai t’obliga a fer molts esborranys fins que et sembla que la frase té l’elasticitat perfecta. Que no vol dir que ho hagi aconseguit sempre, però sí que aquesta era la intenció.

Hi ha flors per a cada ocasió. Forma part del llenguatge simbòlic? Quin paper hi juguen?
Sí. En surten moltes al llarg de l’obra, de fet, de les tres obres del llibre. En gairebé tots els casos simbolitzen la vida. En algun cas, la tristesa (les floretes que cauen de les calcetes de l’Àngela) i en d’altres l’amor a la vida (les flors de la taverna), en d’altres la mort (la mare d’en Quim menja dàlies) per dir-ne només tres.

Sabem que estàs enmig d’una nova aventura literària, entre presentació i presentació. Què ens pots dir de la nova novel·la?
Us puc dir que és una aventura totalment diferent. No en puc dir res més de moment.

Et podria desitjar que tinguessis molta sort, però seria injust. L’èxit que puguis tenir no es deurà a la sort sinó al treball, la perseverança, l’esforç, però sobretot a la teva qualitat literària, i per tenir una veu pròpia i potent com poques a la literatura catalana.
Moltes gràcies, Jordi.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí