Masculinitat, en extinció?

Xavier Serra.  Professor de Filosofia
55

Des de març del 2016, la prestigiosa “The Economist” publica un suplement bimestral: “1843”. Aquest nom, vinculat a l’any de fundació de la revista, ha substituït la capçalera prèvia “Intelligent Life” i segueix analitzant estils de vida, cultura i tendències. Tots els temes són atractius, i el passat juliol en proposaven un d’inajornable: el considerem? Freqüentment distingim bé certes actituds masclistes o misògines: som sensibles a tot allò vinculat a reivindicacions feministes, a la ideologia de gènere, a la violència sexual. Però a vegades se’ns escapen, potser, alguns detalls.

Quin és el problema? La revista britànica publica “La trampa de l’home”, una investigació de l’Emily Bobrow. En ella s’hi recullen afirmacions com: “A la societat on visc, com a professional a Nova York, penso que és més fàcil ser una dona que ser un home”, assegura Nathan, un advocat d’èxit. O, més avall i en relació al predomini d’incentius per a què les dones actuïn com a homes, de manera masculina, que no pas per a què els homes adoptin actituds associades a allò femení, recull altres testimonis. Per exemple, Barbara Risman, de la Universitat d’Illinois, qui considera que un home deixi la seva feina per dedicar-se a la família o a la casa “es considera una crisi vergonyosa”, una degradació, perquè encara “les dones són menys que els homes”.

El resultat és que –per diferents raons– les dones ho tenen millor per a canviar, per a justificar una alternativa, per a triar a què dedicar-se. I el tema que sorgeix és: la masculinitat, s’ha entès bé? En què consisteix? Està en vies d’extinció? És obvi que no té res a veure amb ser brètol, violent o brut. Ser fastigós només caracteritza els mascles als vídeos penosos de “Youtube”.

La feminitat té opcions: permet optar per dedicar-se a la llar, a cuidar els fills… La masculinitat, no. A aquesta se li solen associar notes com el coratge o la força, la independència o l’assertivitat. Entre les femenines se citen la tendresa o la compassió. En podríem parlar hores d’això: els llibres i “sèries” en van plens, i a l’escola –amb joves del s. XXI– es constata dia sí, dia també. Defujo debatre ara i aquí qüestions d’ideologia de gènere.

Alguns destaquen la “precarietat de la masculinitat” pel fet que no seria un tarannà innat sinó totalment adquirit. Penso que hi ha més, però certament una educació rígida i intolerant hi té a veure: els nens suporten –a força cultures– dolorosos rituals d’iniciació per esdevenir homes; i encara és freqüent riure-se’n d’algú dient-li que “no és prou home”.

L’article de la Bobrow evidencia que –en un món canviant– les dones estan més ben ubicades: saben quins papers poden desenvolupar i opten a tot. Els homes estem en crisi. La complementarietat home-dona, masculí-femení, té sentit. El gènere és present en multitud de detalls, sorgeix cada moment. Cal ara ajudar els homes a trobar el seu lloc. Les ideologies no ajuden: la crítica de què tot això de masculí-femení és cultural i que, per tant, ho maneguem com volem, té un taló d’Aquil·les: la mateixa “teoria de gènere” de l’anul·lació de la diferència… és absolutament i exclusivament cultural, un inventillo.

Dues propostes operatives: a) sol funcionar bé una adequada complementarietat familiar i la diversificació funcional a la llar familiar; i b) els homes, amb el desenvolupament harmoniós de la masculinitat, necessitem també “solidaritat i empatia”. Aquí no hi ha cap guerra de sexes, ni de gèneres, sinó la necessitat d’un eficaç i vital desenvolupament personal de cadascú. I, com sempre, hem de començar a casa i a l’escola.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí