Moonrise Kingdom

Jesús González Notario.  Crític i historiador de l'art
260

Ningú no dubta, ja sigui per criticar-lo o per estimar-lo, que Wes Anderson s’ha convertit en un director de culte. El cert és que després de cintes tan personals com Academia Rushmore, Los Tennemaums, Life Aquatic o Viaje a Darjeeling, l’americà ha creat un món molt personal i seductor. Un món feliç i marcadament autista (principal crítica dels seus detractors) que retorna a la societat la innocència perduda en aquesta època de ferotge capitalisme postfordià. Anderson, que ningú esperi el contrari, ha vingut al món per compartir la seva joie de vivre.

I Moonrise Kingdom segueix l’estela plantejada en els seus primers films (també en la simpàtica cinta d’animació Fantástico Mr Fox) elevada a la màxima potència. Amb l’excusa d’explicar una bonica història d’amor entre adolescents disfuncionals, Anderson invoca tota mena de referents: des dels campaments boyscout fins els fars, de les representacions escolars fins el retrat de personalitats excèntriques… I així, fins l’infinit, assistim a una desfilada de paisatges, vestits i estampats, joguines i gadgets de tota mena. Un horror vacui multicolor que emparenta les obres d’Anderson amb les de Tim Burton: ambdós són fills extravagants i els separa, únicament, la seva estima per la llum o a les tenebres.

Moonrise Kingdom és un producte per fans recalcitrants d’Anderson però també es pot convertir en una primera presa de contacte al seu univers. Cal destacar el mèrit del director per tramar la història en un continuum musical, especialitat de la casa que aquí arriba a un punt àlgid, al qual hi contribueix un excel·lent repartiment encapçalat per Bill Murray, Edward Norton, Frances McDormand, Tilda Swinton, Bruce Willis…

COMPARTIR