Els nens i nenes conflictius

Jordi Alcàsser.  Psicoanalista
172

L’altre dia em van explicar un problema. El cas és que un nen es portava malament a classe. Però es portava molt malament, no atenia a la mestra, no aprenia les lliçons. Em varen explicar que contestava malament i que sovint jugava sol. Els altres nens i nenes no el volien gaire a prop perquè era conflictiu. Algú també em va explicar que amb el temps va anar agafant agror al caràcter, una defensa per tot i amb tothom. Pel que em varen explicar els pares estaven preocupats per la situació i atabalats per les reunions amb la tutora i el director de l’escola. Aquest cas és un cas que es repeteix a moltes escoles. Sé que és un tema delicat i que neguiteja. També que aquest tipus de problema es sol encaminar a través d’allò que se’n diu protocol, paraula d’origen grec que podem separar per protos, el primer, i kollea, cola. A mi aquest significat em remet a una espècie de massa, com si allò que li passa a aquest nen/a es solucionés sumant-los amb la massa.

Els que ens dediquem a la psicoanàlisi, ja fa temps que proposem treure i no afegir. Treure’n un saber a partir de la pregunta, de les preguntes. Què passa? Què li passa a aquell nen o nena? I sobretot preguntar-li a ell/a. Endinsar-nos al món de les paraules que envolten a l’alumne de l’escola, al fill d’uns pares, al net d’uns avis amb una història, la seva. També ciutadà i subjecte amb unes característiques pròpies i úniques.

Tendim a carregar de solucions iguals per molts a qui té la pròpia solució. Doncs, sí, l’altre dia vaig veure un nen amb problemes que corria avall o amunt de l’escola com fugint-ne, perquè no entenia bé el que li passava, però era conscient que provocava molts problemes. Estava enrabiat amb el món i en comptes de preguntar-li algú, perquè, li donaven solucions foranes a un problema que no sabia.

Ens agrada parlar amb els nens, provar d’escoltar-los en silenci i atentament. A poc a poc entrar al seu món amb fermesa i valentia, esser d’alguna manera algú valent per a ell/a per despertar-los la pròpia valentia. Perquè sovint allò que els passa té molt a veure amb ells i gens a veure amb ells a la vegada. La nostra feina és anar apropant–los a si mateixos. Estan tan implicats que ni se’n donen compte, no els donem més confusió.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí