I el meu país és tan petit…

Ferran Planell.  Escriptor
754

M’encanta aquesta cançó de Lluís Llach. Tant, que els més propers saben que me l’he demanat com a música de comiat. Està clar que quan arribi el moment ja no podré escoltar ni les notes ni la veu del cantant de Verges, però l’eufonia seguirà sonant.

I és ‘així com m’agrada a mi’, petit. Amb aquella mida justa que fa que per llarg que sigui el passeig, no deixi de sentir-me com a casa. Petit, sí; però gran. Gran per la seva gent. Una gent que ara fa just un any era allà on havia de ser. Amb la dignitat per fermesa i la por continguda. Uns pernoctant, altres matinant, perquè el dia abans, ‘quan el Sol se’n va anar a dormir’, ens va envair el neguit. Tothom sabia que l’endemà caldria defensar un dret fonamental, el més alt en democràcia, el de poder votar.

Ens ho van posar difícil. Les mans enlaire i el crit uníson de “Volem votar” no va servir per aturar l’acarnissament. La violència desfermada pels antiavalots uniformats obeïa a un altre crit ben diferent, el de: “A por ellos”. Així i tot, ho vam fer, vam votar. Gran, la gent del meu país, molt gran!

Avui, un any després, no oblidem. No podem fer-ho. No podem permetre que amb el pas dels anys algú pugui dir a les generacions venidores que ‘les velles sàvies exageren’. Per això hem tornat als col·legis. A reivindicar, a recordar, a commemorar… I per què no, també, sí, a celebrar. Perquè aquell dia vam guanyar, això tampoc ho podem oblidar.

Malauradament, després, els esdeveniments no ens van acabar duent allí cap a on el resultat de les urnes s’havia expressat, però hi arribarem. Els enamorats ens tornem agosarats davant l’adversitat i en aquest ‘país tan petit’, som molts els que estem ‘malalts d’amor’.

En aquesta tardor calenta en què hem entrat, les consignes que ens arriben són prou clares. I no tan sols ens venen dels nostres presidents —Recordem que el 155 ens ha dut a tenir-ne dos, en Quim i en Carles, en Carles i en Quim—, sinó també de moltes altres veus: Aamer Anwar: “No espereu les sentències, és una trampa”, Jordi Cuixart: “No patiu per nosaltres, feu el que cal fer”, Raül Romeva: “No espereu més, feu-ho ja!”, Carles Puigdemont: “Us necessitem més que mai. Mobilitzats i decidits. Si tots sumem som imparables”, Quim Torra: “Si veiés que no puc aplicar el resultat de l’1-O, no seria president”.

Aplicar el resultat de l’1-O. Aquest és el camí serpentejant que entre vinyes recent veremades, veiem des de ‘dalt del campanar’ mentre albirem ‘el campanar veí’.

La República és a les nostres mans i hem de ser capaços de fer-la efectiva abans que sonin les dotze campanades. Si quan ens toqui menjar aquests grans de raïm, tot just ara acabat de collir, els partits encara dubten entre desgranar-los i treure’ls la pell, més d’un polític acabarà pecant d’incest i molts, segur, caient en la infidelitat.

Llavors, serà el poble qui, sumant, els passarà al davant.

‘…i no en sabria dir res més’.

COMPARTIR

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí