“Pel bé de l’art i de la vida hem de retornar a la veritat”

Text: Francesc Miralles i Isabel del Río  // Foto: Cedides
361

Gerard Rosés (Barcelona, 1944) és un artista vinculat primer al Masnou i després a Teià, on viu actualment. Després de deixar el seu treball com a joier amb gairebé 40 anys, va iniciar una trajectòria artística que l’ha dut a exposar a nivell internacional. El Museu Monjo va inaugurar el passat 29 de febrer la seva exposició ‘Llibertat’, pot visitar-se fins el 5 de març.

La seva obra s’ha distingit per l’ús del cartró com a suport?
Sí, vaig entendre clarament que el llenç m’enclaustrava i no em permetia l’expressió que jo buscava. Fins que vaig visitar una exposició a Dau al Set que estava feta de cartró, i em vaig dir que allò era el que jo estava buscant, ja que amb ell podria donar volum i expressió real al meu treball.

Amb els seus quadres ha trobat una manera de ser figuratiu i alhora diferent.
Jo crec que l’art ha de reflectir el món interior de l’artista i la seva integritat creativa. L’artista és qui tria entre la realitat, la ficció i l’abstracció, ja que l’art és l’únic camp d’activitat humana on no hi ha restriccions. I per poder mantenir els meus criteris, vaig treballar amb cartró, perquè lluitava contra la bidimensionalitat, cosa que va fer que encara fos més difícil encaixar amb la mentalitat de les galeries. Així va ser com vaig assumir el que podríem anomenar l’art del drapaire.

En els seus inicis, devia sorprendre molt que utilitzés cartró?
Tinc més d’una anècdota al respecte, com la vegada que un homeless em va esbroncar per portar-me uns cartrons que jo creia abandonats al carrer, però que en realitat eren la seva casa; o el dia en què, descarregant uns cartrons per a una exposició a París, l’escombriaire gairebé s’endú els meus quadres.

Va unir, doncs, art i reciclatge en convertir un embolcall en el suport de les seves obres…
Bé, la veritat era que al principi no tenia diners per llenços, així que vaig començar prenent un cartró doblegat que vaig trobar al costat de les escombraries i el vaig reciclar per crear art. Quan ets nou en aquest món, t’enfrontes a problemes econòmics i, si vols ser lliure per crear, no ho seràs a l’hora de vendre. Vaig intentar minimitzar costos i el cartró és un material que trobem fàcilment al carrer. Com a símbol de la societat moderna, està present per tot arreu i resulta ideal per al meu treball. És fàcil de treballar i de tallar, i encaixa entre si.

El cartró és un material menys durador que la tela?
Aquesta és una falsa creença. Picasso ja va treballar amb cartró en 1900 per crear una guitarra que s’exposa al Museu Picasso de París. A més, el cartró aporta harmonia i sensualitat als tons. Molts impressionistes utilitzaven tela pre-pintada de color ocre per harmonitzar els colors, però jo no ho necessito, perquè aquest és el color natural del cartró. Jo ja reciclava abans que això es posés de moda.

Quin és el propòsit i el significat de la seva obra?
El propòsit de l’art és impactar emocionalment a l’espectador. M’agrada inspirar-me en les coses quotidianes i mundanes, i crec que l’art hauria d’estar al nivell dels moviments populars, de manera que tothom pogués entendre-ho, en lloc de ser un vedat privat de les altes esferes. A mi m’agrada l’art que és per a tots. El mateix expressionisme era un art proper, i ho veiem també en les pintures rupestres de les coves, que són una clara manifestació expressionista. L’expressionisme i el fauvisme són dues cares d’una mateixa moneda, i el meu art busca la senzillesa lligada a les arrels.

Què opina de l’art contemporani actual?
L’art contemporani s’allunya de l’home i avui el més valuós sembla ser la decoració. Les galeries actuals em recorden a botigues de disseny. Andre Gide va dir que l’art es converteix en farsa quan ha perdut contacte amb la realitat, i de veritat penso que pel bé de l’art i de la vida hem de retornar a la veritat. El que jo vull transmetre és emoció, i si ho aconsegueixo, llavors la meva vida té sentit.

Treballar amb cartró ha fet més difícil vendre la seva obra?
Totalment, encara resulta difícil, pels motius que he comentat abans. Quan jo vaig començar, existia tota una avantguarda que experimentava, però els inicis sempre són complicats, i si intentes innovar encara més. A Catalunya es valora molt l’artesania, però no tant a l’artista. Picasso, en els anys 60 i 70, encara no convencia massa. A Alemanya, en canvi, no em va resultar difícil muntar una primera exposició -el 1984- i allà vaig vendre peces durant anys. A París també vaig trobar galeria amb facilitat. Al llarg dels anys he après que l’artista ha de oblidar-se dels grans muntatges per buscar l’aprovació dels altres.

Quin consell donaria als artistes joves?
Picasso ja va dir que el geni arriba als que treballen, i quan la teva missió és pintar, has de treballar per trobar la teva pròpia percepció de la realitat. És en aquest moment quan arriben les idees. Es tracta d’un diàleg intern i personal que després comparteixes amb els altres. Cada treball i cada exposició t’ofereixen una nova experiència. Recordo amb nitidesa l’exposició al castell romànic de Vic, amb els quadres penjats a aquelles parets amb més de dos mil anys d’història… La simbiosi i harmonia entre la història i la cultura, la natura immortal de l’art. El meu missatge als artistes seria aquest: Treballeu amb llibertat, senzillesa i emoció.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí