Amb els peus encetats i el cor bategant

Ferran Planell.  Escriptor
308

Els peus, danys col·laterals pels quilòmetres caminats. El cor, accelerat, no pas per l’esforç, sinó per les emocions. Ignoro com es deu sentir una gota formant part del riu, però ara sé que se sent quan hom s’immergeix dins una riuada de gent.

Amb el canvi climàtic ens hem acostumat a veure els llits fluvials secs. Ens sentim impotents davant la sequera i hem perpetuat la mirada amunt, escodrinyant el cel a la recerca de núvols de pluja. Però, l’aigua no sempre ve de dalt. El pagès inquiet sap que també brolla de la terra i en comptes de malmetre el temps esperant, remou les entranyes de la finca excavant pous.

Aquests dies parlem molt de jurats, judicis i sentències, que venint d’on venen i sabent on van, no hauríem d’haver reconegut mai. No ho hauríem d’haver fet, perquè sabíem per endavant que el relat estava escrit, que tot era dat i beneït, que tot plegat era una gran farsa. Però el fet, ja està fet. Hem permès molts greuges,massa vexacions i innumerables injustícies com a país i així i tot, mirem amunt i el cel segueix sense núvols de pluja.

Però, els pagesos han remogut la terra. I ha brollat l’aigua. I han nascut rius. Cabals de gent que sortint de Girona, Vic, Berga, Tàrrega, Tarragona i Castelldefels han acabat convergint i inundant Barcelona. I com tothom bé sap, l’aigua és difícil d’aturar, l’aigua pot transcórrer tranquil·la, o ser devastadora al seu pas.

Amb els peus encetats i el cor bategant, enfilem l’últim tram. Darrere, tancant files, els tractors-seran-sempre-nostres. Des dels ponts de l’autopista ens arriben crits d’ànims, de benvinguda. Els aplaudiments són mutus. Han estat unes cinc hores de trajecte. Des de Premià de Mar a Barcelona, hem creuat Ocata, El Masnou, Montgat, Badalona i Sant Adrià de Besòs. Les cruïlles eren a vessar de gent saludant i molts s’afegien a la marxa. Hem passat per edificis i sobretot residències de gent gran, amb avis als balcons i a les finestres aplaudint. Nosaltres els hem correspost també picant de mans i amb el càntic de “Sense les iaies no hi ha revolució” podíem veure, tot i la distància, l’emoció reflectida en els seus ulls. M’ha quedat ben clar que, amb la il·lusió ben viva, encara mantenen l’esperança.

Si a dalt no creixen núvols de pluja, les gotes d’aigua brollaran de baix. Ja està passant.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí