Procés

Ferran Planell.  Escriptor
286

Escriure per escriure. De seguit. Sense frases massa llargues. Sense cercar una coherència en el context, senzillament en el llenguatge. Així ho he mig somniat avui. Potser en una d’aquelles fases REM o com es diguin. No puc pas parar a esbrinar allò que no sé, perquè no vull trencar allò que sí que em ve. I les coses quan venen s’han d’aprofitar. Vaig escriure fa temps un aforisme que deia: “Les idees volen a dues velocitats. Ràpides quan venen; fulgurants quan se’n van”. No és per tant allò que arribem a saber el que ens ha de preocupar, sinó el que de tot plegat serem capaços de retenir. La memòria, l’efímera memòria… A voltes perdem el record per deixadesa, per manca d’interès, per un excés d’acumulació de dades, perquè se’ns fonen les neurones; però, moltes d’altres, perquè senzillament així ho volem. Memòria selectiva, en diuen. Jo ja no sé realment què recordo, si allò que vull o el que més aviat m’han imposat. Subliminalment. Ignorarem sempre perquè acabem demanant una Coca-Cola, oi? És aquell to abstracte de viure el dia a dia. A excepció del que just estic escrivint, personalment sempre m’han agradat els espais entre el text. Els punts i a part. L’oxigen que ens emplena els pulmons per deixar respirar la ment. Però, ara no és el moment. Ara estic imaginant un garbuix de negre sobre blanc. Línies i línies de formigues caminant pel desert del no-res. Llavors em pregunto… ¿? Massa preguntes. Perdem gran part de la nostra vida intentant resoldre enigmes i passem per alt la veritable essència de viure. I jo vull viure, i posats a fer-ho, ho vull fer en llibertat. Ho vull fer com més em plagui. Com més ens plagui, en plural, perquè la soledat és un captiveri. I com més serem més riurem, diu la dita. He buidat el pap, ja ho veieu. Potser pensareu que desvariejo, i no us ho negaré pas. És tal la meva confusió… Duia massa dies davant d’un full en blanc. Volia explicar el que ens està passant i no hi havia manera de triar les paraules. Els mots es trepitjaven en un eco, reverberant un cop darrere l’altre el ja dit, el tants cops escrit, allò que se sap per esperat. Procés, en diuen.

COMPARTIR

1 COMENTARI

  1. Perdem gran part de la nostra vida intentant resoldre enigmes i passem per alt la veritable essència de viure.
    Quina gran veritat!!! Si tothom ho tingués clar, quina meravella seria el món, fins i tot el del TC, PP….

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí