Per què hem oblidat el 17A?

Joan Salicrú.  Periodista
115

En una taula rodona convocada per l’entitat musulmana de Mataró Al Ouahda sobre Els valors de l’islam i la radicalització, celebrada el mes de maig, un dels grans pensadors sobre el món islàmic a casa nostra, el doctor Xavier Marín, va explicar que el món acadèmic a nivell europeu s’ha posat les mans al cap per la velocitat amb què Catalunya va passar pàgina dels atemptats del 17 d’agost. “No poden entendre com hem pogut passar pàgina tan ràpidament”, va apuntar. És quelcom en el qual tots hem pensat, en un moment o altre. Però feia dies que no em venia al cap. De fet, és una obvietat: els atemptats van succeir el 17 d’agost i quinze dies després ja havíem canviat de frame; ens vam concentrar en el moment àlgid del Procés. Fins i tot mentre fèiem la manifestació de repulsa als atemptats, la tempesta política seguia instal·lada a l’ambient.

Algú podria atribuir la culpa d’aquest “ràpid passar pàgina” al món sobiranista en la mesura que “arribava el seu moment”, però la coincidència va anar bé a tothom: als independentistes, als constitucionalistes i aquells que no es volen arrenglerar en cap d’aquests mons. L’arribada al capítol final del Procés va donar-nos ales a justificar que poguéssim passar pàgina dels atemptats –encara que fos absurd– ni que fos momentàniament.

Quan tot hagués passat, ja tornaríem al tema, com un post-it en una paret. Per què dic “va anar bé a tothom”? Perquè ningú vol enfrontar-se als fets, pensar-los, reflexionar-los a fons. Ho voldríem deixar en una anècdota. “Tothom deia que un dia ens tocaria, oi? Doncs ja està! Ens va tocar. Punt. La vida continua”, es pot llegir als nostres subconscients; no volem creure que “el Mal” va sorgir d’una població far de la catalanitat més profunda, com Ripoll. No pot ser. I sí: va ser. No va venir ningú de l’Iraq a assassinar turistes; van ser “un dels nostres”.

Ara que ve l’estiu i l’aniversari de la tragèdia serà el moment per interpel·lar-nos de veritat: com pot ser que uns nois educats a les nostres escoles acabessin matant innocents al bell mig de Barcelona? El nostre model educatiu és bo en termes d’integració lingüística, per exemple, però ha quedat clar que en altres camps no ho és tant. Hi ha alguna cosa que no funciona. I no només en l’àmbit educatiu. És un tema més de fons: no acaba d’estar clar fins a quin punt aquells que han vingut de fora a viure aquí s’han d’integrar a la nostra cultura, suposant que s’hagin “d’integrar”. Dic cultura, però hauria de dir-ho en plural, perquè la realitat és que els catalans funcionem com a mínim amb dos sistemes culturals; hem de deixar d’amagar el cap sota l’ala. De fet, això darrer penso que dificulta enormement saber com solucionar el problema “de la integració”, però també es pot veure com una oportunitat: en la Catalunya del Procés, desposseïda de consensos bàsics entre catalans, és més necessari que mai construir una nova identitat comuna i inclusiva, punt de trobada entre els que parlen català, castellà i àrab (o amazic), especialment.

Cal tornar a articular el trencaclosques que som, perquè totes les identitats que viuen a casa nostra es puguin sentir reconegudes i còmodes. És el millor homenatge que podem fer als morts del 17A: dibuixar una nova versió, millor, de nosaltres mateixos.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí