Qüestionar l’inqüestionable

Xavier Amat.  Periodista
556

Des del seient del costatLa música és possiblement el més proper als déus que ha creat l’espècie humana. El seu mateix nom ja prové de les muses, les nou deesses que presidien el cant i la poesia en la mitologia clàssica. És màgia sense truc, set notes sense gaires variants que es combinen de formes múltiples amb tendència a l’infinit. Una breu melodia et pot transportar d’immediat a d’altres temps de la vida, o et pot fer canviar d’estat d’ànim en segons. Fer saltar llàgrimes o arrencar un somriure. Una cançó pot comportar una sensació d’allò més personal i profunda i, sense perdre aquesta virtut, la pots compartir i vibrar al costat de multituds. No obstant, hi ha qui s’obstina, quasi fins a situacions límit, a convèncer el món que allò que escolta no val res, que és porqueria, o directament se’n riu dels gustos musicals que no són els seus. Una pèrdua de temps. Precisament perquè la música està tocada per les muses, intentar convèncer algú que allò que tu escoltes sí que és bo i que l’altre perd el temps quan prem el play és tan absurd com intentar convèncer un ateu que cregui en Déu o viceversa, o provar de fer entendre a un fatxa que els pobles tenen tot el dret a decidir lliurement el seu futur. Havaneres, jazz, flamenc, clàssica, pop o swing. Rock, blues, sardanes, funk, rap o folk. Cadascú el que li plagui. Si us plau, no qüestionin els gustos musicals de ningú, simplement, gaudeixin de la música que el faci sentir viu, i la que no, deixin que soni a orelles d’altri. I una mica de silenci, que ja comencen a tocar.

COMPARTIR