Rèquiem per Caixa Laietana

Joan Salicrú.  Periodista
294

El rètol lluminós de la Torre Maresme, desconnectat, a l’espera de què el substitueixi un d’homònim de Bankia. El rellotge de la plaça de l’Ajuntament, sense les lletres de qui el finançava. L’oficina històrica de la cantonada de La Riera amb el carrer d’en Palau, amb el rètol també de Bankia –les que no es mantinguin sota aquest nou paraigües, seran desmantellades–. Josep Ibern, el seu darrer director general –també el seu darrer president–, en parador desconegut –abandonat el domicili de Llavaneres, alguns el situen a Mallorca o a Formentera–. Jaume Boter de Palau, penúltim president de l’entitat, en un hospital amb importants problemes de salut. Pere Anton de Dòria, l’històric director general durant 32 anys, aquest sí, passejant-se tranquil·lament pels carrers de Mataró; lluny ja dels temps del bust que es va fer fer i que estava situat a la nova seu central de l’entitat. Més encara: 250 dels treballadors de l’antiga seu central, demanant plegar voluntàriament perquè no volen tenir res a veure amb tota aquesta història.

Qui plora la mort de Caixa Laietana? Qui lamenta la desaparició d’un dels pocs músculs financers de la comarca i la zona nucleada per Mataró? Preocupadíssims per l’escàndol de les preferents –que efectivament en part és un gran escàndol, tot i que en alguns casos també s’hi pot llegir un cert pòsit cultural del “pelotazo”–, l’escàndol en majúscules que suposa la desaparició d’aquesta històrica caixa sembla no importar a ningú. Tan sols a quatre avis nostàlgics i para de comptar. En aquest cas, ni quan era mort el combregaren.

I en realitat hi hem perdut molt, amb la mort de Laietana, malgrat la tasca meritòria que pugui fer la Fundació Iluro d’ara en endavant. Malgrat aquell joc de paraules consistent en dir “la gitana” en comptes de Laietana que els mataronins fèiem atribuint una certa gasiveria a la nostra caixa, la funció que ha fet durant gairebé 15 dècades ha estat incommensurable. A Mataró i al Maresme també, alerta. Mai gaire gens reconeguda. I això és el que ha provocat que ara, quan pràcticament d’ella només en queda el record, ningú s’adoni de fins a quin punt era important la nostra Caixa d’Estalvis Laietana. Del motor financer, cultural, social, que representava. Un múscul que ara, temps de vaques magres per a l’administració, encara es troba més a faltar. Patirem. I que la Laietana no hagi arribat als 150 anys de vida com a tal, ho poso tot una mica més difícil. Un autèntic desastre.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí