“Sempre m’han impactat les notícies de segrestos i tenia ganes d’escriure una història que ho tractés”

Text: Albert Calls
726

Núria Queraltó (Barcelona, 1964), treballadora social, ha exercit la professió des de diferents àmbits. El 2013  es publica el seu primer llibre, de foto-haikus: Mirada d’haiku (Témenos Ediciones). I el 2015 presenta un nou recull d’haikus: Amb remor de vent (Voliana Edicions). També participa en llibres solidaris col·lectius: Autisme, trenquem el silenci amb la poesia (Viena Edicions, 2014) i Lletres blaves per l’autisme (Stonberg Editorial, 2017) amb un poema i un conte, respectivament. Et diran que és l’atzar (Pagès editors, 2018) és la seva primera novel·la, en la qual l’autora es pregunta fins a quin punt som amos de les nostres vides. Vam poder conversar amb ella en el marc del recent festival de novel·la negra Vilassar de Noir, a Vilassar de Mar.

Què trobaran els lectors en la seva novel·la Et diran que és l’atzar?
El relat del rapte i abús d’una menor explicat des de la perspectiva del raptor i de la víctima, els dos coprotagonistes de la història. I una investigació perquè hi ha la desaparició d’una menor. Però la investigació no és el centre de la trama, i l’agent dels Mossos d’esquadra que n’està al front, tampoc no n’és la protagonista. El personatge de la investigadora és una mica la meva veu en off, especialment, cap al final del relat, a través de les reflexions que es planteja en l’exercici de la seva professió. També s’hi pot trobar una sèrie de personatges secundaris, un dels quals serà determinant en el desenllaç final.

És una història opressiva perquè els pensaments que ens arriben més directament són els dels raptor i el seu deliri; i els de la víctima i el seu patiment. Tot i que la història és fàcil de llegir, perquè està escrita de manera molt directa, sense gaire floritures. I pel que m’han dit els lectors que ja l’han llegida, manté la tensió fins al final. A més, he volgut incidir en una sèrie d’interrogants que giren entorn de fins a quin punt som els amos de les nostres vides. I com podem conservar la nostra llibertat i la nostra dignitat personal en situacions de dependència extrema.

Per què el títol Et diran que és l’atzar?
El vaig triar com una ironia. Una referència a les frases fetes i pensaments màgics que ens transmetem quan no podem explicar racionalment les coses que ens passen, o que passen al nostre món.

Per què va triar el tema del rapte i abús d’una menor? I quins temes es tracten a la novel·la, de rerefons?
Quan vaig començar a exercir la professió se’m va assignar un usuari que estava intern a La Trinitat. Jo llavors era molt jove i sempre sortia molt impactada de les entrevistes que havíem de mantenir a la presó. En aquella mateixa època l’equip de treballadors socials ens vam haver de coordinar amb la DGAI (actualment DGAIA) per diversos casos d’abusos a menors. En aquell moment, tot el que es relatava en aquelles reunions també em va impressionar molt.

Potser per aquestes experiències, sempre m’han impactat les notícies  de segrestos, de casos reals de desaparicions. Perquè, d’una banda, s’hi dona la detenció il·legal d’una persona, la usurpació de la seva llibertat, que a mi em sembla una cosa terrible. I, de l’altra, el fet que són molts els raptes vinculats amb l’abús de menors. Feia temps que tenia ganes d’escriure una història que tractés de tot això. I fer-ho posant-me a la pell del raptor i de la seva víctima.

A la novel·la, de rerefons, s’hi tracta el destí de les víctimes. Per què a certes persones, i no a unes altres, els ha de tocar viure experiències similars. També tracta la culpabilització que la societat fa de les víctimes; i les falses morals, especialment les falses morals sexuals i religioses, que han fet i fan tant de mal. I s’hi veu reflectit el mite de Pigmalió: la cobdícia humana per esdevenir déu i modelar l’altre des d’un ideal de perfecció distorsionat per les pròpies expectatives i frustracions.

Com arriba al gènere negre?
Jo vinc del món de la poesia, del haiku, del conte… tot molt poètic. Aleshores al ‘negre’ hi arribo a través de la història que vull explicar. És a dir, inicialment jo no em proposo escriure una novel·la negra ni de cap gènere en particular. Jo tinc ganes d’escriure una història que tracti la usurpació de la llibertat personal i el destí de les víctimes. I, a partir d’aquí, el relat se’m va enfosquint i es va tornant més sòrdid. Arriba un moment que jo sí que em plantejo que, potser allò que estic escrivint, s’està convertint en un relat negre. I, llavors, com si diguéssim, no m’hi resisteixo. Però no hi arribo d’entrada, deliberadament.

Quin són els seus referents en l’àmbit de narrativa negra?
Majoritàriament sempre he llegit novel·la negra en català. D’adolescent, la col·lecció de La cua de palla, Pedrolo, Fuster… I des de fa uns anys els autors de negre que més llegeixo són els del país.

Però també citaré Burnett, simplement perquè amb la novel·la “Ningú no viu eternament” vaig prendre consciència de l’interessant que podia ser escriure des de la perspectiva del delinqüent, del marginat, del perdedor… I ja sé que això ho fan molts altres autors, però jo en vaig prendre consciència amb ell.

Com veu el gènere negre en català?
Molt fecund. I amb moltes dones! Jo he anat coneixent l’obra de diverses autores i autors, i molts d’ells m’han enganxat per la seva qualitat i perquè em sembla interessant el que expliquen. M’interessen les seves veus i, per això, els segueixo llegint. Quantitat i qualitat no sempre van unides, però, en el cas del ‘negre’ català, jo sento que he llegit coses molt reeixides. I que la mostra no para de créixer i la qualitat no baixa.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí