He vist, no sense un cert astorament, com bona part dels líders i opinadors més propers al roig dins les seves preferències cromàtiques, s’han esquinçat les vestimentes posant el crit al cel per la inoportuna relliscada del rei en plena cacera d’elefants. Per contra, els afins tacats de tonalitats més tirant al blau, s’han afanyat a sortir a la defensa
Per més que tota evidència ho és per si mateixa, de tant en tant, ens cal algú que ens asseveri l’evident. No és el primer cop que començo o bé introdueixo un dels meus pensaments —aforismes, si ho preferiu— de quan mantenia més actiu que no pas ara el meu bloc personal. I en aquest cas, especialment, espero que convindreu
Quan aquest article arribi a les vostres mans o —potser hauria de dir millor— els vostres ulls hi dipositin la mirada, haurem sumat un any més a una data tan assenyalada com ho és el 23 de febrer. Com que sempre he considerat als meus lectors dotats de sobrada suspicàcia, no caldrà afegir que no m’estic referint pas a la
Escriptor, polític, filòsof i un dels fundadors del Partit Comunista Italià. Va viure a cavall entre finals del segle XIX i gairebé mitjans del XX. Us estic parlant d’Antonio Gramsci i no precisament perquè tingui res a veure amb la nostra tan soferta N-2, sinó pel que fa als partisans. Pocs dies abans de l’èxit rotund de la caravana per
Quan era petit, als carrers hi havia menys cotxes i en creuar-los notava les llambordes sota els meus peus. Quan era petit, els dissabtes al matí anava a escola mentre els grans treballaven a destall i feien hores a la feina. Quan era petit, els carrers eren plens d’esgarrats, tolits i de nens i vells demanant caritat. Quan era petit,
Un dia, pensant en el que la seva figura té de repressió per al fidel, vaig escriure “És pecat tot allò que hom cap enfora nega i cap endins enveja”. Però és evident, que l’essència del mot per als qui l’esgrimeixen, es refereix a aquells actes que hom fa en contra de les seves pròpies conviccions. Que després aquestes conviccions
La televisió ha estat quelcom que durant les meves diferents etapes a la vida he anat seguint de manera desigual. És a dir, si bé ara gairebé no la miro, en algun altre moment —sense estar-hi enganxat— podríem dir que li dedicava una certa atenció. D’aquesta pretèrita època, precisament, recordo sèries que molts suposo tenim ben gravades a la memòria
Si un símbol pot exaltar l’ànim de qui l’exhibeix, també pot enlairar l’ira de qui el contempla. Amb aquesta reflexió i un clam a deixar les parets de les escoles d’un blanc resplendent i els cabells de les alumnes onejant al vent, acabava un article d’opinió que vaig publicar en un diari digital l’1 de setembre de 2004. A la
No hi ha polític ni política capaç de fer a tothom content. Això és d’un tal fonament com que els mercats setmanals que trobem a gairebé totes les poblacions tampoc satisfan a la totalitat dels seus vilatans. Els venedors que arriben amb les seves furgonetes a vessar tenen tot el dret a guanyar-se la vida. Els comerciants amb establiment a
Avui m’he llevat a les cinc de la matinada. Cada dia surto més d’hora. La calor m’aixafa el cos fins a fer-me perdre les poques forces que em resten. Aquest estiu serà dur; molt dur. Tot i que si he de ser sincer, la fresca no deixa de ser una justificació més, una altra de les tantes que el meu
               |
