Testimoni d’avi

Ramon Bassas.  ramonbassas.blogspot.com
115

Alguns amics més grans que jo, jubilats de no fa massa, estan estrenant la seva condició d’avis. Malgrat les aparents queixes sobre les noves obligacions de cangur, t’ho diuen amb un somriure d’orella a orella. Reviure l’etapa de cuidar infants, sense l’estrès de la compaginació amb la feina i sense tantes responsabilitats com quan eren pares, és una perspectiva magnífica. També patiran el distanciament de l’adolescència, segurament, però es disposen a viure aquest dejà vu amb un sincer entusiasme. A mi em fan molta enveja i participo amb ganes quan expliquen les seves anècdotes rejovenidores.

Pel que veig, els pares d’avui són una mica més tiquis-miquis que els que ens van tocar a la nostra generació, en matèria educativa. Potser reneguen dels deures, però omplen el temps dels seus fills de nombroses activitats extraescolars. Per poc que puguin, participen activament a les reunions i en les seqüeles que provoquen als endimoniats grups de whatsapp. I hi ha aquest model de família perfeccionista, com tan bé critica Gregorio Luri, que sovint desplega un excés de protecció i teorització sobre l’educació dels fills, en nombre cada cop menys nombrós, per cert.

Tot i aquest control és inevitable la influència de multitud de factors, en l’educació dels fills, a banda de la dels mestres o pares. A més de la indomable informació via pantalles o de la lògica imitació dels companys de classe, entre d’altres, a mi em sembla importantíssima la que proporcionen els avis, sovint sense adonar-se’n.

Els meus avis, per exemple, sobretot els materns, que vivien a casa, estic segur que han tingut una influència decisiva en la meva formació. La transmissió de la tradició, per exemple, un factor que a les generacions actuals els sembla completament prescindible però sense el qual no tenim ni tan sols res contra el que viure, a mi m’ha vingut fonamentalment per ells. O la riquesa d’una llengua apresa abans de la guerra, o entendre algunes actituds que aleshores em semblaven marcianes, o la passió per la lectura o l’art (si un té la sort que vaig tenir jo) i altres interessos relacionats. O l’aventura de descobrir amb ells l’òpera o alguns viatges. Quan hi penso, m’impressiona i només em sap greu haver-me’n adonat abans d’haver-los-hi agraït. Un dels motius, aquest de l’agraïment, pel qual val la pena creure en la vida eterna, una altra cosa en la que ells creien incondicionalment.

Els meus amics que ara són avis tenen, de fet, aquest repte. Més enllà de contribuir explícitament a l’educació dels seus nets, responent quan pregunten o ajudant-los en la funcionalitat del món que descobreixen a cada minut (tot i que amb la tecnologia segur que és al revés), el que més influirà sobre la seva vida serà el seu testimoni, el que fan i el que no fan, i com ho fan, el que diuen i el que callen, el que valoren o rebutgen. No necessàriament seran un exemple (ja he dit que la tradició serveix també per refutar-la, almenys en part), però sí un referent. I la seva absència, seria una pobresa que no ens podem permetre. Això sí, que s’oblidin de veure’n els resultats i més encara de cap agraïment. Senyal que els nets tindran una vida llarga i envelliran i, per poc que puguin, faran el mateix a altres nets. I, si hi ha cel, ja comentarem la jugada.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí