“Vaig investigar llegendes sobre el Diable i les vaig fer servir com a base de la història”

Text: Albert Calls  // Foto: Adrià Olmedo
117

Amb una llarga trajectòria com a narradora, Care Santos ha tocat el gènere fantàstic en diverses de les seves obres. Aquest és el cas d’una trilogia dedicada a un diable, Eblus, escrita al llarg dels anys i que ara Ediciones B ha reeditat, amb l’aparició del tercer volum. L’autora desplega en aquests tres llibres el seu cantó més obscur: ironia, maldat, misteri i Eblus, “un diable que no oblida ni perdona, però que en alguns aspectes és molt més humà del que està disposat a reconèixer”. Literatura per a joves i per a tots els públics que connectin amb aquestes històries, amb l’habitual ofici narratiu de l’escriptora mataronina.

‘Sapere Aude’ tanca la Trilogia d’Eblus, que va néixer amb ‘El dueño de las sombras’. Ediciones B ha editat ara els tres volums en una sola col·lecció. Quan va escriure el primer llibre, era conscient que el personatge arribaria tan lluny?
De cap manera. Mai no he començat cap llibre pensant que n’escriuria una segona part, o que en faria tres d’una mateixa sèrie. Més aviat han estat els llibres i els lectors els qui m’han demanat continuar, explicar més coses. En aquest cas, però, reconec que jo no em treia l’Eblus del cap. Hem estat junts deu anys. Hi ha parelles que no aguanten tant.

Ja ho diu a ‘Sapere Aude’, que el seu personatge té part de vostè, diguem que seria el ‘cantó obscur’ de Care Santos?
L’Eblus és tot allò que jo voldria ser i no puc, o bé perquè em falta temps, o diners, o mala llet. Podria ser, en aquest sentit, una porta al subconscient, però diria que també un estalvi en psicoteràpia. És dolent, sibarita, immortal, ric, carnal, a estones una mica porc i molt, molt políticament incorrecte. Val la pena ser ell una estoneta.

La trilogia, amb el títol central de ‘Crypta’, tanca un cicle, però aquest és el final definitiu o queden portes obertes encara?
Em penso que ha arribat l’hora de deixar descansar l’Eblus i tota la resta de personatges, encara que em sàpiga greu. Potser si hi tornés només ho espatllaria o acabaria explicant coses que no val la pena explicar. Els escriptors sempre hem de vigilar no fer excessos, i això potser seria un excés. També cal saber quan acabar. De fet, potser el més difícil del món és acabar. Sento que tot això forma part d’un cicle tancat, i que ara vull fer altres coses, també dins del gènere fantàstic, per a joves d’edat i d’esperit. Però sense l’Eblus (el trobaré a faltar).

El mal sol ser més ‘atractiu’ que el bé. I les fronteres entre un i altre no sempre estan definides, les determinen les nostres accions. Això s’ho qüestiona amb el seu personatge?
Sí, constantment. El mal té moltes cares. El que pot ser dolent per a uns és bo per a d’altres. La perversitat canvia segons les èpoques i les cultures. Quan parles del mal universal i històric, amb un personatge que té més de 4.000 anys, t’adones que t’has de qüestionar un munt de coses que creiem. És un procés enriquidor. El mal enriqueix el bé.

Escrigui per a joves o per a adults, les meves novel·les sempre comencen en un arxiu, en una hemeroteca o una biblioteca

 ‘Sapere Aude’, ‘atrevir-se a saber’, el coneixement ens apropa o ens allunya de l’abisme?
El coneixement és poder. Si t’atreveixes a saber certes coses pagaràs un preu, però seràs més poderós. Això fa (i ensenya a fer) l’Eblus. El resultat paga la pena, malgrat l’abisme.

L’ambientació escènica i la construcció literària de la família Albás li han demanat molt de treball d’investigació, com sempre en els seus llibres…
Sí, en això no hi ha diferència entre unes novel·les i altres. Escrigui per a joves o per a adults, les meves novel·les sempre comencen en un arxiu, en una hemeroteca o una biblioteca. També vaig viatjar a certs escenaris de l’acció: la cripta dels Caputxins de Palerm, la catedral de Colònia o el monestir de San Juan de la Peña a Osca. Tots tres tenen força importància en l’argument. En aquest cas, però, com a punt de sortida m’interessaven les llegendes diabòliques que són molt comunes a tot el nostre territori, tant català com ibèric com europeu, i que sovint es repeteixen en llocs molt allunyats els uns dels altres. Vaig investigar aquestes llegendes sobre el Diable i les vaig fer servir com a base de la història, juntament amb algunes altres històries populars aragoneses i catalanes. El substrat llegendari és riquíssim, i penso que literàriament no ha estat gaire ben aprofitat.

El temps que ha tardat en fer la trilogia, uns 10 anys, li ha permès entrar en molt de contacte amb els lectors. L’han ajudat a configurar els personatges d’alguna manera?
Els lectors m’han animat moltíssim, perquè en aquests deu anys, des que es va publicar la primera de les novel·les l’any 2006, no han deixat ni una sola setmana d’enviar-me missatges preguntant si hi hauria tercera part i quan sortiria. És probable que sense aquests missatges la tercera part de la trilogia mai no hagués existit.

Llegir sobre personatges que estan al marge de la societat  ens permet viure allò que en la vida real no podem experimentar.

La ‘maldat literària’ permet un procés d’alliberament personal, tant de l’autora com dels lectors?
Hi ha molts estudis sobre aquest assumpte, i a mi m’interessen. Per una banda, està demostrat que ens agrada el gènere de terror perquè ens permet enfrontar-nos a un repte sense haver de córrer cap perill. D’alguna manera és un aprenentatge de manera segura. D’altra, la literatura sempre ens permet projectar-nos en allò que llegim. En aquest sentit, llegir sobre personatges que estan al marge de la societat i les seves normes ens permet viure allò que en la vida real no podem experimentar. No només és molt alliberador, també és enriquidor, formador. Educador en el millor sentit.

La trilogia enganxa i atrapa el lector. Hi pot connectar un públic molt ampli o l’ha concebuda més per a un lector jove?
Quan un llibre és bo, ho ha de ser per a tothom. Encara que l’escriguis per a nanos de sis anys, si té qualitat arribarà a altres lectors. Jo escric buscant aquesta qualitat màxima, el màxim que puc fer. Penso en un lector jove, però també en tots els lectors i al mateix temps en la mena de lectora jove que jo era. Espero agradar més enllà de les classificacions per edat. De vegades sé que ho aconsegueixo, perquè ells m’ho diuen. En tot cas, són ells qui ho han de dir.

El gènere fantàstic, tant en català com en castellà, està normalitzat ja entre els lectors actuals? Al gènere ‘diabòlic’ encara li manca, però. Per què creu que es parla tan poc i explícitament del Diable en la literatura més pròxima a nosaltres?
Està clar que hi ha hagut grans progressos, però encara som lluny d’estar “normalitzats”. Tenim pocs autors de gènere fantàstic i tot i que hi ha lectors, són molt especialitzats. Vull dir que gran part de la gent lectora no vol llegir fantàstic, o no li acaba de fer el pes. Això fa que molts dels que potser faríem fantàstic per a adults l’acabem fent per a joves, sabedors que els joves sí gaudeixen i valoren aquesta mena de temàtica. És curiós que en una època en què la televisió i el cinema és plena d’arguments fantàstics, costi encara de convèncer la gent perquè llegeixin fantàstic fet aquí. És com si el gènere fantàstic hagués de ser anglosaxó per força. Potser tot és una qüestió de prejudicis que cal vèncer.

UN FRAGMENT DE ‘SAPERE AUDE’“El escritor Walter Scott mojó por última vez la pluma en el tintero. Se deleitó viendo como un grueso goterón de tinta de color azul muy oscuro resbalaba desde la plumilla hasta el interior del recipiente de plata. Luego, sonrió, preparándose para el momento de placer que le esperaba. Con la punta de oro de su mejor pluma -la que utilizaba para escribir novelas-, dejó que se formara una mota azul en expansión. Un punto. El punto final.

Walter Scott suspiró con satisfacción y levantó la mirada del original recién terminado. Estaba amaneciendo en Abbotsford. A través de la ventana de su estudio veía rosas del jardín y, sobre estas, el cielo, del mismo color que la tinta de su pluma.

Tapó el tintero, porque sabía que al Diablo le gusta volcar la tinta sobre las mesas. Cerró la carpeta que contenía su nueva obra, lista para entregar al impresor.”

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí